O ho resolen ja, o que deixin pas a d'altres

El món segueix la seua marxa accelerada mentre Espanya està paralitzada amb el fre de mà posat. La Unió Europea, amb altres dirigents, inicia un nou període de govern esperançador davant de tants desafiaments; l’Amèrica Llatina esclata després de la crisi del neoliberalisme extrem que va incendiar Xile, el seu aparador preferit; la tensió entre els Estats Units i la Xina, crispada per l’encreuament de camins de Hong Kong, amenaça de convertir la guerra comercial en autèntica guerra freda; la probable victòria electoral de Boris Johnson per majoria absoluta llançarà de nou el Brexit a la cara de la resta d’europeus.

I a Espanya, mentrestant, els polítics reiteradament elegits són incapaços de formar govern. El cost, i el risc, d’aquesta paràlisi nacional davant d’una dinàmica mundial tan accelerada és incalculable.

Estem, a punt d’entrar en el 2020, ancorats al 2016, sense que unes quartes eleccions en quatre anys hagin aclarit res. És hora de resoldre amb urgència la inacció política, o d’impulsar un moviment de la societat civil perquè marxin a casa els qui ens vulguin governar, però no garanteixin condicions per fer-ho. Si han de pactar al Parlament i no són capaços, es demostrarà, si no s’ha demostrat ja, que la selecció de personal va ser equivocada. Si davant dels problemes i els desafiaments del país es requereixen homes, o dones, d’Estat, i no passen de ser polítics de maniobra curta, millor substituir-los com més aviat millor. Tots. Els de la dreta “tap”, sense més aportacions que la seua capacitat de bloqueig, els de l’esquerra incapaç, els nacionalistes depredadors i els independentistes que entaulen batalles del segle XIX en una Europa del segle XXI. Uns i altres treballen a la pràctica, com es demostra elecció frustrada rere elecció, per a l’enfortiment d’una extrema dreta que advoca per una regressió autoritària. Tenim encara un gran país, “molt fort –com va dir Von Bismark–, perquè fa segles que els espanyols proven de trencar-lo i no ho aconsegueixen. Però el crèdit no és infinit.

De l’incendi social de Xile ens separen més de 10.000 quilòmetres. Cert. Però no som tan lluny. Allà es va trencar el fràgil sistema de pensions, es van tancar les oportunitats de progrés econòmic i social als joves, “la minoria que tot just paga impostos es va apropiar els beneficis del creixement econòmic”, com ha assenyalat el professor Manuel Castells, i de sobte el país es va incendiar per l’augment de trenta cèntims al bitllet de transport públic. O a la França oblidada de l’interior va sorgir el moviment dels Armilles Grogues per un augment del preu del dièsel que va explotar als Camps Elisis de París. Qualsevol espurna val quan la foguera es prepara amb temps. I no es podrà dir que la foguera del desafecte popular davant la inoperància política no s’hagi alimentat. A l’Amèrica Llatina, el 83 per cent dels ciutadans ja no creu en les institucions. A Espanya els polítics són considerats el segon problema per a la ciutadania després de l’atur. La pira pot cremar.

Aquesta partida es juga en setmanes. Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i el PNB volen govern, estrany, però govern, abans de Nadal. Esquerra Republicana, que ho desitja en privat i ho nega en públic, prefereix esperar. Quim Torra demana més polarització a la societat catalana, perquè es veu que no li sembla suficient. Inés Arrimadas ressuscita demanant un acord entre socialistes, populars i el que queda de Ciutadans. Facin-ho com vulguin, però no portin el país a terceres eleccions, que serien les cinquenes en realitat, perquè significaria entregar-lo a l’extrema dreta. La societat civil no està disposada a tolerar-ho. Preguntin-ho arreu, escoltin i podran comprovar-ho.