Sense govern, però amb executiu europeu

Divendres passat, 6 de desembre, aniversari de la Constitució, el Congrés dels Diputats era el més semblant a una casa d’apostes. Hi haurà govern, o no? Abans o després de Nadal? Amb Esquerra Republicana, o amb la fórmula constructiva suggerida per Inés Arrimadas d’abstenció de populars i vot a favor de Ciutadans? No hi havia allà cap altra conversa, però sense respostes cent per cent segures.

Ningú no s’atreveix a afirmar amb rotunditat que no hi haurà nova convocatòria electoral, que en realitat no seria la tercera, sinó la cinquena. Un despropòsit. L’únic detall nou és una tímida proposta popular per combatre el bloqueig per llei amb una prima de diputats que guanyi, o equivalent. Veurem. Qualsevol innovació legislativa necessita un govern previ.

L’ansietat al voltant de la falta d’acord per investir Pedro Sánchez va tapar en les converses la significativa novetat del discurs de la Presidenta del Congrés, Meritxell Batet. Va citar textualment la Princesa d’Astúries, de Girona i de Viana, hereva del tron, i va reproduir les seues paraules en català, perquè en català Elionor va parlar a Barcelona.

Hi ha una lectura molt interessant en aquest gest, i no només per l’idioma: en acte oficial, la tercera autoritat de l’Estat citava per primera vegada –cap càrrec institucional no ho ha fet fins ara– la que serà amb el temps la primera, per més que avui tingui catorze anys. Espanya no té encara govern ferm però Europa sí. La presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula von der Leyen, es va presentar amb tres compromisos clau: ocupar-se del canvi climàtic, de les migracions i de l’atur. Ha compost un executiu potent i prestigiós que té en Josep Borrell com un dels seus pilars. Quin contrast: som europeus i a Brussel·les participem de la capacitat de pacte entre populars, socialdemòcrates, liberals i fins als Verds, per crear un govern sòlid, mentre que a Espanya les mateixes forces polítiques juguen al bloqueig, o a l’exclusió. Una pena.

Si Pablo Casado fes cas a Angela Merkel (n’hi hauria prou que tingués en compte les opinions d’Alberto Núñez Feijóo); si Albert Rivera hagués fet cas a Macron; i si Pedro Sánchez hagués tingut més voluntat d’entendre’s que d’aprofitar reticències alienes per repetir unes desafortunades eleccions, estaríem en una altra situació. Però tenim el que tenim.

El dilluns 2 de desembre, primer dia de l’etapa del nou Govern europeu, estàvem a Brussel·les polsant el renovat ímpetu d’aquesta legislatura iniciada després de les eleccions del mes de maig. El pronòstic, en el seu dia, era dolent: els populistes amenaçaven d’arribar a un terç de parlamentaris i disposar de capacitat de bloqueig. Es van quedar en poc més del vint per cent. L’expresident del Parlament Europeu Antonio Tajani, home de Berlusconi, al presentar el documental Un viatge al cor d’Europa, en un acte organitzat per l’eurodiputat espanyol Domènec Ruiz Devesa, va ser taxatiu a la seua recepta antipopulista: “Cal fer política (...) I per a això fan falta polítics.” Tan senzill com això i tan difícil; almenys a Espanya. Aquí no es fa política sinó bloqueig o exclusió. I no hi ha polítics com aquells que van fer possible la Constitució, o els Pactes de la Moncloa contra la crisi. Per als d’avui, pactar és gairebé sinònim de trair, encara que la societat ho reclami.

Amb tot, el Govern en funcions avança, tret dels aspectes que la llei prohibeix. Sánchez va tenir reflexos per proposar Madrid com a seu de la COP25, alternativa a un Santiago de Xile desestabilitzat. Barcelona havia demanat abans aquesta capitalitat però les actuals autoritats catalanes són monotemàtiques i no ofereixen garanties d’estabilitat. Per aquesta mateixa raó, Barcelona, desgraciadament, va perdre l’Agència Europea del Medicament, que sortia de Londres pel Brexit i no acceptava la loteria secessionista en cap altra part. Va acabar a Amsterdam. Pèrdua molt sensible.