Govern al gener, com a molt aviat

Costa molt escriure una crònica política avui perquè saber, saber, no se sap res amb certesa. Hi ha dades, indicis, opinions interessants i pronòstics. Però ningú no és capaç d’assegurar que hi haurà govern aviat i en els termes coneguts, o sigui, PSOE i Podem amb suport del PNB i la meitat del Grup Mixt, més la imprescindible abstenció d’Esquerra Republicana. Ni així no és segur, perquè Esquerra no deixa de mirar el retrovisor amb Puigdemont i Torra volent avançar-los per no quedar despenjats i irrellevants. Hi ha altres opcions, però encara verdes.

Pedro Sánchez té pressa per ser investit, encara que després li sigui molt difícil governar aprovant Pressupostos; i Esquerra vol retardar-ho com es pugui per veure si la Justícia europea millora la situació del seu líder empresonat, Oriol Junqueras, i així negociar millor. En aquest desajust del calendari, els republicans catalans estan còmodes i els socialistes cada vegada més atabalats perquè afloren les discrepàncies internes: els líders d’Aragó i Castella-la Manxa encapçalen l’oposició al pacte amb els independentistes. Pesen el que pesen, però parlen per ells i per d’altres.

La dreta espanyola, per altra banda, pren un aperitiu ancorada en la seua posició de bloqueig. L’única novetat és que Pablo Casado ha insinuat que el problema es diu Pedro Sánchez. Es recupera aquella idea de les hores següents al tancament d’urnes: deixar anar que, sense

Sánchez

en escena, seria possible parlar d’una abstenció. Per això, van interpretar alguns, es va córrer a anunciar el pacte PSOE-Podem; per això, i per tapar el retrocés en escons dels dos, de Sánchez i d’Iglesias, en unes eleccions que ningú no volia. Imaginin-se una tercera convocatòria, en la qual somia Vox.

Enmig d’aquesta tensa negociació, el PSC va celebrar congrés i Miquel Iceta, reelegit, el va inaugurar afirmant que “Catalunya és una nació” i que “Espanya és una nació de nacions”. No s’ha de posar el crit al cel perquè diu la Constitució al seu article 2 que Espanya, en la seua indissoluble unitat, està formada per nacionalitats i regions. Una d’aquestes nacionalitats és Catalunya, i totes, aquesta també, són dins d’Espanya. Racionalment s’entén bé; emocionalment la frase d’Iceta agita polítics i tertulians desestabilitzadors.

Iceta també afegeix que “farem tot el possible perquè aquest pacte es tanqui”, potser parla per enviar missatges que a

li costaria de presentar. Tanmateix, escassa o nul·la concessió és aquesta, perquè els independentistes no admeten que Espanya sigui una nació de nacions.

Fins quan el bloqueig? Fins que Esquerra s’atreveixi a independitzar-se de la pressió de Torra-Puigdemont, o fins que l’abisme de les terceres eleccions sigui el destí inevitable.

Les crides als polítics que s’entenguin, cedeixin alguna cosa i demostrin trets de sentit de l’Estat per part d’empresaris, sindicats i societat civil, s’anuncien en principi estèrils. Però seria un error dels diputats electes, que ens representen a tots i no només a qui els va votar a la seua província, no valorar el clam creixent d’exigir que han d’assumir la seua responsabilitat. Com assenyala un article del Cercle Cívic d’Opinió, “tenen la responsabilitat històrica de constituir un Govern estable”. Facin-ho o deixin pas. El febrer és el límit. No tindrem terceres eleccions sense revolta popular.