Bon discurs de Sánchez per obrir portes

La investidura avançava a batzegades, amb sorpreses inesperades, com que el president càntabre Revilla es va despenjar a última hora d’un possible acord. Llavors va esclatar una mina plantada pel Partit Popular i activada per la Junta Electoral Central: la inhabilitació de Torra. Aquesta decisió va partir la Junta en dos (set contra sis) i s’avançava en dates al previst per arribar puntual a l’incendi institucional de Catalunya a només hores del Ple, amb l’esperança de parar-ho. Com pitjor, millor: dreta i exconvergents de Puigdemont són mestres en tàctiques de bloqueig. El diputat Gabriel Rufián, ara en versió analítica i moderada, interpretava els fets com “un enfrontament de l’Estat contra el Govern. Un Estat activat per una dreta que es creu que tot li pertany”.

En poques hores Torra va trucar d’urgència al seu govern, es va convocar un ple extraordinari del Parlament, com a única autoritat que reconeix, Esquerra va reunir el seu Comitè Executiu i el mateix Torra es va donar el gust d’ordenar que la bandera espanyola s’arriés del palau de la Generalitat. Mai no havia succeït aquesta provocació. En el concurs de gestos per passar a la història de l’independentisme, això puntua: la desobediència com a doctrina màxima.

La tempesta era gairebé perfecta: ressorts de l’Estat activats per posar pals a la roda, independentistes llançats a la muntanya, els tertulians de la dretota excitats i la màxima autoritat de l’Església Catòlica declarant que “és hora de resar per Espanya”. Amb aquest quadre escènic, davant del discurs de Sánchez, l’expectació era màxima. El candidat a President va fer servir dissabte un to que no tenia a res veure amb el de la vegada que va fracassar en la investidura al juliol. Li van retreure els seus opositors que per seguir al càrrec tant li fa canviar el discurs i abraçar-se ara amb Pablo Iglesias que, segons les seues declaracions, no li permetria dormir si el tingués al Govern. Les hemeroteques no perdonen. Cert. Però la disjuntiva era una investidura assentada en una multiplicitat de forces polítiques i socials –incloent-hi Terol Existeix, que sempre va defensar el seu suport a la governabilitat d’Espanya– o les terceres eleccions amb què somiava Vox.

Després dels comicis de l’abril, Espanya va perdre la millor oportunitat per fer un govern de centreesquerra, però l’home que tant havia lluitat per tenir la clau del Govern, Albert Rivera, quan la va tenir amb 57 diputats, va decidir tirar-la al mar. Va arribar una altra elecció al novembre i se li van ofegar a les urnes 47 actes. Un drama. La supervivent, Inés Arrimadas, dubta si reconstruir el somni iniciat pel fundador de Ciutadans o deixar-se portar pel corrent cap al sotsobre final. El discurs de Sánchez dissabte va sorprendre fins i tot els seus. To de diàleg, mà estesa fins i tot als que sabia que mirarien de rebentar-lo després, clar contingut social, antifranquisme sense matisos i un projecte: la tercera modernització d’Espanya. La primera ens va igualar en llibertats amb Europa; la segona va projectar les llibertats individuals i la tercera ha de reparar els dolorosos desperfectes, encara vigents, de la gran crisi econòmica de fa 10 anys. L’acord és d’una arquitectura i complexitat increïble i l’oposició ferotge. Però sense un excel·lent discurs les portes no s’obren. Després veurem.