Govern de coalició que més els val que duri

El part del Govern mereixeria ser inclòs en el programa d’alguna Convenció Mèdica per ús de fòrceps i gairebé cesària. També en algun Congrés de Drets i Llibertats, per assetjament psicològic descarat de diputats de partits provincials, que van resultar decisius.

L’espectacle d’insults desencadenat al Congrés, que mai no s’havia escoltat tan barroer, i la recuperació d’un llenguatge guerracivilista, a més de provocacions intolerables per part d’alguna senyoria independentista, han deixat al llibre de sessions passatges penosos que, al ser retransmesos per TV, ràdio i xarxes socials, han impactat fortament en la ciutadania. A veure com se li diu ara a un nen que ha de parlar amb respecte als altres, si alguns el perden en sessió institucional solemne entre aplaudiments i declaracions d’admiració dels seus coreligionaris. Una pena.

Però hi ha Govern; per fortuna, ja que l’alternativa era una forassenyada tercera elecció. Encara hi ha qui diu que Pedro Sánchez tenia altres opcions, però si Albert Rivera s’hi va negar quan podia, i si Pablo Casado va optar pel bloqueig llevat que el PSOE oferís un altre candidat, no es detecten aquestes alternatives. Part dolorós, però hi ha Govern.

Govern de coalició per primera vegada en la democràcia, s’insisteix. Adolfo Suárez discreparia. Solia dir que el primer govern de coalició el va presidir ell –i no li faltava raó– perquè tenia com a ministres liberals, democristians, socialdemòcrates i “blaus”. La distància ideològica entre aquells ministres era molt notable però van tirar endavant, per la qual cosa no hi ha prou raó perquè els que ara prenen possessió no aconsegueixin un mínim de coherència. Al final aquell Govern de Suárez va esclatar, però només perquè es va desintegrar el partit que el sustentava. “La UCD es va enfonsar perquè en el seu objecte social figurava organitzar unes eleccions democràtiques i fer realitat la Transició, per la qual cosa després es va esgotar”, afirma l’expresident Aznar.

Aquest nou Govern de Pedro Sánchez té com a objecte social una nova transformació del país: la primera ens va portar a Europa i a la modernització; la segona, segons va dir Sánchez en la seua investidura, va aprofundir en les llibertats individuals; la que ara es pretén ha de reparar les ferides socials que va deixar la crisi econòmica, iniciada el 2008, amb el seu llegat de desigualtat.

Pregonen els malastrucs que aquest gabinet no durarà. Ja ho veurem. Aprovar lleis i sobretot els Pressupostos amb el batibull de diputats que va permetre la investidura es presenta ben difícil. Poden donar-se altres sumes de vots, aritmèticament és cert, però molt poc cap esperar de la dreta, partidària del bloqueig legislatiu.

Malgrat aquesta realitat tan complicada de fons, hi ha dos elements crucials que abonen una tímida esperança de relativa estabilitat: la primera és que Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i els seus aliats saben que més els val que aquest Govern duri, perquè l’única alternativa és un altre de dreta amb gran pes de la ultradreta. I el segon element es resumeix en dos preguntes clau: pot permetre’s Pablo Casado, si vol governar Espanya en el futur, ancorar-se en el bloqueig permanent? No corre el risc de ser fagocitat per les posicions dures de Vox? Pedro Sánchez ho té molt difícil, però Pablo Casado també. S’aixeca el teló: hi ha Govern. Actuïn.