La tragèdia de Ciutadans afecta el sistema

Submergits en l’inacabable tsunami informatiu de si a la fi hi hauria govern o terceres eleccions, no vam ser capaços de valorar la catàstrofe de l’enfonsament de Ciutadans. I després, va tapar aquest fiasco la incredulitat sobre el Brexit, que dóna pas a una Unió Europea debilitada i a un “Regne presumptament desUnit”. El capità de Ciutadans, Albert Rivera, després d’una travessia d’onze anys, quan ja enfilava la bocana del port del poder, incomprensiblement va dirigir el vaixell contra les roques. Van desaparèixer a les revoltes aigües polítiques gairebé cinquanta diputats, diversos senadors i una legió d’assessors i militants, a més de centenars de milers de votants. En un bot salvavides naveguen encara alguns supervivents amb Inés Arrimadas, Ignacio Aguado, Juan Marín, Francisco Igea i pocs més. Uns prefereixen salvar-se sols, potser per honor, i altres que els reculli al més aviat possible un guardacostes dels populars. Veurem en què acaba el naufragi.

Però és una tragèdia, sens dubte, per a tothom; no només per a ells. Afecta el sistema polític perquè condemna la formació de qualsevol govern futur a un pacte entre les dretes, incloent-hi la ultradreta cada vegada més tòxica, o bé a un altre acord en el qual són imprescindibles els nacionalistes i també els independentistes, encara que són dos conceptes diferents. El resultat del debilitament al màxim de Ciutadans deixa les opcions només en dos fronts i això és el que volia evitar el gran Adolfo Suárez; exactament el segon Suárez. El primer va pilotar la Transició amb destresa, mentre que el segon va fundar el CDS perquè el PSOE, o el PP, no haguessin de dependre dels nacionalistes insaciables de transferències. Suárez va arribar a deshora i, a més, va emmalaltir. Rivera va arribar puntual i estava sa; però es va pertorbar. És el que hi ha. Aquest Govern durarà més del que l’oposició creu, tot i que si continua sumant errors comunicatius, com el de Veneçuela, ja ho veurem. Durarà perquè el que ve després és l’abisme.

Avui, amb una dreta més a la dreta, i amb una esquerra més a l’esquerra que abans, l’espai del centre és més ampli que mai. Però cal ocupar-lo. Ells mateixos o bé d’altres. Un destacat empresari de la comunicació se sincera així: “No estic preocupat per aquest govern, malgrat que apujarà una mica els impostos i farà alguna ximpleria; estic més preocupat pels meus amb el seu seguidisme a Vox.”

Durarà perquè Pablo Iglesias ja sap que mai serà president, però sí vicepresident, que ja ho és; la seua reconversió a la institucionalitat és perceptible. I per estrenar-se, la “seua” ministra de Treball ha firmat un acord per elevar l’SMI amb patronal i sindicats. Impensable abans.

Amb l’actual mapa polític, Ciutadans té oportunitats. Juan Marín es queda a Andalusia, encara que Inés el reclamava com a secretari general. Si resisteix, tot i baixar, pot decidir en el futur el govern andalús, o del PP, o del PSOE. O sigui, el que volia fer Suárez; o el que no va saber fer Rivera. I potser Ignacio Aguado a Madrid i Francisco Igea a Castella i Lleó juguin a això, si retenen la meitat de la seua força i els números els ho permeten.

Els primers passos d’Arrimadas van per aquest camí, encara que la maniobra d’allunyament de Rivera hagi de ser prudent i posterior al seu Congrés. No els donin per morts. El centre és necessari.