Hi ha dos Espanyes: la pròspera i la pobra

Com si la setmana no hagués estat intensíssima, dissabte i diumenge Pedro Sánchez va reunir els seus ministres en exercicis espirituals sobre el futur, en una finca pública, la favorita d’Aznar. Tot està en revisió, i convé que així sigui.

Política exterior? Doncs en comptes de conformar-se amb cobrir el buit deixat pels britànics a la taula de decisions europees –amb França, Alemanya i Itàlia–, millor programar aliances canviants, segons els assumptes, amb assaig bilateral italià. Al cap i a la fi, el drama a la Mediterrània impacta sobretot els països d’arribada de l’emigració africana aprofitant la descomposició líbia. Davant de decisions de l’Europa del nord que castiguen la del sud, noves aliances.

L’altre front d’actuació en les “transformacions” que proposa el Govern central afecta l’àmbit de la profunda desigualtat heretada de la crisi econòmica, una roda de molí lligada al coll del país per frenar-ne el desenvolupament. El relator de Nacions Unides que ha recorregut Espanya en dotze dies, Philip Alston, ha estat rotund en les seues conclusions: “Espanya és el quart país més ric de la Unió Europea. Pot fer molt en matèria d’extrema pobresa i drets socials, però ha decidit no fer-ho. Els polítics espanyols han fallat als més febles.” No es pot ser més gràfic. La quarta part de la població espanyola i gairebé el 30 per cent dels nens es troben en risc d’exclusió. El relator, un professor australià que viu a Nova York, veu una incongruència tremenda que els índexs de pobresa no es corresponguin amb el nivell econòmic d’Espanya. Alston veu fractura en el sistema de protecció social. Aquest és el gran desafiament espanyol: resoldre el drama de les dos Espanyes, la pròspera i la pobra. La cridada d’atenció és oportuna, i fins i tot dramàtica, per a un país en el qual els dirigents polítics i els mitjans de comunicació, tret d’excepcions, debaten només sobre matèries marginals i superficials de la política. Gairebé mai sobre aquests assumptes crucials. El president català Quim Torra no surt del disc ratllat de l’autodeterminació, mentre un nacionalisme espanyol ranci creix vigorós sota el seu estímul. Pedro Sánchez ha anat a Barcelona “a parlar de tot” amb gran alteració de la dreta, sobretot la mediàtica, que divisa traïcions i ruptures d’Espanya cada matí. L’única fractura seriosa d’Espanya és la social. L’altra, la de la independència d’algun territori, com Catalunya, no és gens probable que succeeixi. L’esperança dels qui la propugnen està en l’entossudiment del nacionalisme espanyol autoritari. Allargar la mà i oferir diàleg, traspassant competències raonables, però sense cedir en l’essencial, és el més temut pels independentistes que creixen, com la ultradreta espanyola, alimentats per l’enemic exterior.

Mentre això succeeix, en els partits hi ha recomposicions i purgues: de Podem pot esqueixar-se la facció Anticapitalista comandada per l’andalusa Teresa Rodríguez, disconforme amb la presència d’“ultraliberals” en el Govern; assenyala amb el dit el titular de Seguretat Social i les ministres d’Exteriors i d’Economia. Per altra banda, al Partit Popular prossegueix la purga silenciosa de qualsevol marianista-sorayista supervivent, com el basc Alfonso Alonso. Al PSOE, crítiques àcides a Sánchez d’alguns barons. És el que hi ha.