Política confusa amb amenaces clares de Trump

Pensar en Espanya no és citar-la a cada frase, ni exhibir la bandera més gran. Fins i tot l’oposició, que adora aquestes pràctiques, no para de parlar de Veneçuela, aprofitant la matussera comunicació governamental de l’incident de Barajas.

Ni rastre dels problemes dels ciutadans, que encapçalen les enquestes de preocupacions del CIS. Pitjor encara: amb un estil ranci com l’empleat al Congrés –vegeu l’última setmana amb Pablo Iglesias, Teodoro García Egea i d’altres– creixerà el convenciment que aquests polítics són font de preocupació abans que de solució.

La setmana ha estat confusa: assetjament sense treva de Génova al marianista Alfonso Alonso; la unanimitat inicial entre socialistes i podemites en la gestió governamental ha presentat friccions inesperades a compte de la crisi dels agricultors, la política migratòria i la llei de llibertat sexual. Mal començament. Els avenços cap a la taula del diàleg amb Catalunya han descol·locat Quim Torra, al qual van convocar a Moncloa sense preguntar-li data, mentre ell continuava reclamant sense èxit un mediador internacional. Atents al canvi de fluxos en la qüestió catalana: fins fa poc tot era respondre als desafiaments de la Generalitat, o de qualsevol sucursal activista; quan s’ha pres la iniciativa s’ha descol·locat l’independentisme radical. Si Vázquez Montalbán va encunyar allò de “contra Franco vivíem millor”, ara resultarà que “contra un Madrid silent el sobiranisme era més feliç”. Santi Vila, en la presentació del seu interessant llibre Vèncer i convèncer, recordava, no obstant això, una dita catalana: “Tant de dia com de nit, la culpa la té Madrid.” Així que de dia o de nit ja se sap qui té la culpa. Només que Torra ha de donar explicacions als seus. Fa molt poc amenaçava amb eleccions catalanes immediates i ara prova de guanyar temps perquè, si les convoca, se’n torna cap a Girona. “No hem avançat gaire però almenys en l’horitzó s’entreveu una sortida modesta i escassament cinematogràfica”, escriu Antoni Puigverd amb un bri d’esperança que reforçaria, segons el seu parer, la sortida dels presos i l’estabilitat de Pedro Sánchez a la Presidència si aconsegueix aprovar els Pressupostos. Paradoxalment, tot passa per una presó, o millor, per la cel·la d’Oriol Junqueras. Estrany país, el nostre.

Per altra banda, la partida internacional empitjora: perspectives de retallada dràstica en els Pressupostos europeus; amenaces directes dels Estats Units a Espanya si obre la porta a la tecnologia xinesa de Huawei (a Barcelona amb el Mobile saben com les gasten); temor dels Governs europeus si apliquen la taxa Google, o nous impostos als que facturen tants milions però no cotitzen. Donald Trump ha conquerit els gegants tecnològics de Silicon Valley, que van donar suport a Hillary Clinton, en el seu paper de gendarme mundial sense contemplacions. I avança triomfal cap a la reelecció. És el que ve.