Espanya no va bé, però com a mínim va

La frase més interessant d’aquesta setmana ha passat gairebé desapercebuda: “Hem de treure’ns tots el ganivet de la boca per poder parlar, perquè si no, només se sentirà el xiulet de la navalla”, va dir Felipe González en un acte rellevant, ja que hi era present el també expresident José María Aznar. És un retrat de la política espanyola, cada vegada més polaritzada entre partits i, a més, dins de cada un. Vegeu el Partit Popular, Ciutadans i algunes organitzacions de Podem. Al PSOE hi ha calma absoluta, bàsicament, perquè està en el poder i això serena molt. Els elogis a l’últim Comitè Federal de la líder andalusa Susana Díaz a la política de Pedro Sánchez davant Catalunya són la millor prova. Espanya no va bé perquè amb aquesta tensió política i verbal serà difícil assolir consensos per reformar assumptes clau que el país reclama: una llei d’Educació estable, o una consolidació de l’amenaçat sistema de pensions, entre altres assumptes. A no oblidar una nova llei electoral que faciliti l’elecció de governs sense acrobàcies o repeticions electorals extenuants. Aquí no hi ha segona volta, com a França, ni guanya el més votat en la primera, com a Panamà. Tenim una segona volta parlamentària i aconseguir una majoria de la meitat més un dels diputats és un calvari que exigeix aliances rocambolesques. I si tota aquesta operativa es fa amb ganivets a la boca, s’explica el desassossec popular davant del clima polític que es respira.

Podria dir-se que Espanya no va bé; però com a mínim Espanya va. Ja és alguna cosa. Superem la paràlisi de governs febles, o “en funcions”, de l’últim lustre i s’avança tímidament. Hi ha una presència exterior més activa i aparença d’activitat interior. La Taula negociadora iniciada a Moncloa amb una representació catalana pot ser que sigui només una performance, com afirma Felipe González davant l’opinió d’Aznar: “El sol fet de fer la reunió és devastador.” Però sense diàleg, sabem que l’independentisme creix. Passen més coses perquè, potser per contrarestar l’efecte mediàtic d’aquesta Taula, el Govern va desembarcar a La Rioja per parlar dels problemes de l’Espanya despoblada. Que no quedi en gestos esperançadors.

Creixen els mals auguris econòmics globals pel coronavirus –encara no és possible saber quant hi ha d’epidèmia i quant d’histèria– i les tensions preelectorals en tres comunitats: Galícia, País Basc i Catalunya. A Galícia la incògnita és si repeteix majoria absoluta el popular Núñez Feijóo davant el que ell anomena “el minifundisme partidari” que encapçalarà el socialista Gonzalo Caballero. Feijóo, a Madrid, en presència de Pablo Casado, va presentar una esmena a la política energètica de Sánchez que “liquidarà la central tèrmica d’As Pontes i la planta de San Cibrao que enfonsa una comarca de Lugo”; i va llançar un dard sobre el que veu a Espanya “que ni m’agrada, ni m’hi sento representat”. Preneu-ne nota.

A Iñigo Urkullu li ha anat molt bé la defenestració del moderat Alfonso Alonso per tapar per uns dies el fiasco de l’abocador tòxic de Zaldíbar. I el tema de Catalunya, va, com sempre, d’enfrontament fratricida en l’independentisme. Carles Puigdemont, que va omplir un estadi a Perpinyà, contra Oriol Junqueras, mitjançant els seus testaferros Quim Torra i Pere Aragonès. Encara no hi ha data, però sí guerra.