Baralles polítiques per distreure'ns del virus

Mai no agrairem prou als polítics espanyols que s’hagin esforçat tant aquesta setmana a distreure’ns de l’epidèmia del coronavirus, a fi que els nivells d’angoixa no es disparessin en la població. Amb uns mitjans de comunicació prestos, tret d’honroses excepcions, a donar la crònica detallada de la mort de qualsevol ancià gairebé centenari, com si l’any passat no hagués caigut ningú per la grip, els polítics es van confabular per amenitzar els telenotícies i que no resultessin monotemàtics.

El seu gest té molt de valor perquè, incapaços com són d’arribar a algun acord parlamentari sobre qüestions que suposin un avenç per al país, han contribuït tots amb les seues baralles i els seus estirabots a alleujar una actualitat que venia trista. Tan trista com que se sospita que va ser en un funeral a Vitòria on es van encomanar seixanta persones del maleït virus; que ni a un funeral no es pot anar ja.

Agermanats per fi per combatre l’alarma ciutadana, algunes ministres es van barallar a propòsit de la Llei d’Igualtat Sexual. I van procurar filtrar generosament les seues discrepàncies per a delit general. Altres ministres van arribar en el seu auxili, com el vicepresident Pablo Iglesias, que li va afluixar un viatge al titular de Justícia dient-li que “darrere de les pegues tècniques a la llei hi ha molt de masclisme encobert”. És especialment valuós aquest estirabot perquè Iglesias venia sorprenent amb un llenguatge institucional digne del seu càrrec, quan tothom temia una altra cosa. La seua paciència i el seu tacte amb els pocs estudiants que el van esbroncar a casa seua –la Facultat de Sociologia a Madrid– van ser admirables, dit sigui de veritat, sense cap ironia: “La radicalitat de les propostes no rau en el que es diu, sinó en el que s’aconsegueix.” Sàvia lliçó que subscriuria qualsevol.

Els partits de l’oposició van voler estar a l’altura i al PP, Cayetana Álvarez de Toledo, que mai no defrauda quan pren la paraula, va organitzar un petit embolic al qual va donar suport la presidenta madrilenya Isabel Ayuso amb el seu cap de files, Pablo Casado, desconcertat. Fins i tot Albert Rivera, que assegura estar fora de la política, no va voler faltar a aquesta contribució escènica de badada benintencionada i es va marcar una roda de premsa dilluns amb el nimi argument que havia trobat una feina de primera. Cal tenir enormes ganes de col·laborar, i molta necessitat íntima de veure micròfons de prop, per cert, per convocar els periodistes amb aquesta excusa. El problema de la baralla governamental, que es va estendre a altres assumptes i carteres, és que té efectes col·laterals; atès que ja es donava el gabinet per estabilitzat, han aparegut de nou dubtes sobre la seua eventual caducitat. Anava tan bé el Govern que ja mostrava desànim l’oposició i cansament els seus palmers: mentrestant, els monclovites començaven a manejar, crescuts, el concepte de “cicle llarg de govern”. La representació de les discrepàncies aquesta setmana va amenaçar de truncar-ho tot i per això es va programar una reunió urgent divendres a la tarda, a tall d’acte de contrició i propòsit d’esmena. Una reunió amb foto, imatge que no permet mesurar encara si va esclatar la pau, o seguiran les hostilitats internes, sempre amb el noble propòsit de tranquil·litzar la població davant del risc d’epidèmia. No ens els mereixem.