Almenys, que sigui una “catàstrofe alliberadora”

Ve molt forta. Més del que ens diuen, perquè notícies tan depriments convé graduar-les, encara que mai amagar-les. Ja sabem amb certesa que la frase que “el pitjor està per arribar”, que repeteixen les autoritats, enclou una catàstrofe sanitària com mai no havíem vist aquí, ja que les epidèmies africanes les sentim massa lluny. Cal demanar perdó. Per a Angela Merkel, “aquest és el desafiament més gran que ha tingut Alemanya des de la Segona Guerra Mundial”. Ho diu des d’un país que multiplica els llits d’UCI que té França o Espanya, tot i que amb 83 milions d’habitants.

Ve molt forta i cal estar a l’altura del repte amb enteresa; però no tothom ho està. Quim Torra ha acudit a la BBC a repartir mentides: “Vull confinar Catalunya, però s’hi oposa el Govern de Madrid.” Li ha replicat ferma la ministra Margarita Robles que “menteix i és un deslleial”; però li ha respost rotund el poble de Catalunya, en diverses enquestes, que confia més en el Govern de l’Estat que en la Generalitat. Mai abans no s’havia vist. Torra està molt acabat, mentre el seu cap, Carles Puigdemont, retuiteja Clara Ponsatí, capaç d’escriure en xarxes “De Madrid al Cel”, mentre a la capital moren diàriament dotzenes, sinó centenars, de persones. Cruel.

El que no retuitegen aquests personatges és un vídeo, d’autoria contrastada, en el qual una oncòloga, que va dirigir el Servei Català de Salut, i l’actual cap de cirurgia del punter Hospital Clínic de Barcelona, demana màscares, bates, guants i altre material imprescindible als hospitals. Metges catalans de prestigi demanant ajuda desesperadament, desatesos, davant de dirigents polítics desacreditats, però amb poder encara, aliens al desastre, instal·lats en la mentida i en l’ofensa. Només els interessa la independència. No és estrany que una majoria de catalans, entre ells molts independentistes, davant d’aquest desastre confiï més en el Govern de Madrid; ni estranya que l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau demani més ajut a l’Exèrcit espanyol, la unitat d’Emergències del qual va desinfectar ja l’aeroport de Barcelona.

Ve forta i alguns dirigents polítics, a Madrid, podrien estalviar-se algunes actuacions. La ciutadania no entén per què el vicepresident Pablo Iglesias es va saltar la quarantena imposada per un cas positiu a casa seua, la ministra Irene Montero. Amb quina autoritat es demana després sacrifici als ciutadans?

Mentrestant, se succeeixen els gestos de solidaritat, les donacions i aquests aplaudiments per les nits a les finestres com a homenatge al personal sanitari. “Això és la Tercera Guerra Mundial i som soldats en primera línia”, declarava un d’ells. Gratitud infinita. Professionalitat admirable. Valor provat.

I gràcies també als donants, des de petits empresaris fins a Amancio Ortega amb les seues tres-centes mil màscares. No mereix la mesquinesa d’alguns, com Monedero, que encara el critiquen en xarxes.

Ve forta. Almenys, que sigui una “catàstrofe emancipadora”, terme que va encunyar el sociòleg Ulrich Beck a La societat del risc. Hi ha catàstrofes que alliberen donant pas a una nova societat. Potser, després d’això, respectem més sanitaris i investigadors; canviem formes de consum; mengem amb més cura; entendrem que la tragèdia climàtica temuda no és exageració... Esperança.