La societat civil demana unitat política

D’aquesta crisi Espanya la salvarà la seua bona gent, titulàvem. Ho reafirmem amb una precisió: també hi ha una petita part que és mala gent. Els que creen notícies falses per disparar l’ansietat aliena des de l’anonimat de les xarxes; els que amb la seua cara a les tertúlies són capaços de referir-se al doctor Fernando Simón, que s’ha consumit físicament en aquesta crisi, com “el doctor Mort”; els que mostren l’instint carronyer en la política provant de treure rèdit d’aquesta catàstrofe el final de la qual encara no divisem...

Fernando Ónega escriu que, a més del virus que combatem, “hi ha un virus polític”. Afegim que hi ha també un virus econòmic que ja ha infectat un milió de llocs de treball en dos setmanes. Ónega no estalvia crítiques al Govern espanyol –“sembla prou coherent la política que es fa però les formes són un desastre”–. Detalla que “donar informació a les Comunitats Autònomes no és diàleg”, i així successivament. Crítica, sí; és necessària per construir. Demolició per ambició de poder és menyspreable. Espanya ha descobert ara molts comentaristes que, pel que sembla, es van llicenciar en Epidemiologia i ho tenien ben callat. Polítics d’expressió dura incapaços de presentar propostes alternatives. En coneixíem l’exisetència, perquè els patim, com també malapteses dels governants de torn als quals costa compartir amb l’oposició. Revisin la nostra història recent: davant del brutal atemptat dels trens d’Atocha de l’11-M del 2004, Aznar va gestionar la situació ignorant el manual de crisi més elemental –no reunir el Pacte Antiterrorista i entossudir-se a mentir atribuint a ETA l’autoria–, per la qual cosa el seu candidat designat, Rajoy, va perdre les eleccions contra Zapatero. El 1977, al principi de la democràcia, el president Adolfo Suárez va impulsar els Pactes de la Moncloa; un acord amb tots els partits, sindicats i empresaris per treure el país d’una crisi esfereïdora.

Pedro Sánchez pot triar en aquests dos exemples el model polític amb què gestionar el desafiament. Sens dubte que Sánchez no és, ni actua, com Aznar; però s’al·legarà que tampoc no és Suárez. Es pot afegir que en aquesta oposició no es divisa cap Felipe González, Carrillo, Roca Junyent o Fraga, amb els quals llavors es va poder comptar; dirigents amb un sentit d’Estat que va permetre la firma dels Pactes de la Moncloa i la Constitució. Una cosa així convindria acordar ja, mostrant la unitat política que la societat civil reclama.

Es repeteix que “d’aquesta crisi en sortirem tocats”. Uns més que d’altres: quedarà molt debilitada la política de curtes mires i màxima agressivitat. Emergirà enfortida una societat civil que reclama bona gestió, comprensió, diàleg i acords. Es valorarà més la importància de l’Espanya despoblada on es continua treballant per no tallar el subministrament alimentari i potser les ciutats entenguin, per fi, que donar suport a aquest territori és vital per a la salut i el medi ambient de tots; admirarem la indústria nacional capaç de posar-se a fabricar respiradors en una factoria de cotxes a Catalunya, o en una altra de material militar a Madrid, en comptes d’elogiar només el que comercia; es basarà més en la medicina i la ciència; es potenciarà l’economia social i tantes coses més.

No ho dubtin: aquest un país de bona gent; amb les excepcions que salten a la vista.