Fan el que és difícil i fallen en allò fàcil

Què és més difícil? Un: aconseguir ajuda multimilionària d’una Unió Europea quarterada pels països rics del nord desconfiant dels més castigats del sud. Dos: redactar una norma perquè els nens comencin a sortir de casa a prendre l’aire després de quaranta dies de tancament. La resposta és òbvia, però dóna pas a una pregunta inevitable.

Com és possible que un Govern sigui capaç de fer el més difícil i erri en el que es pot resoldre només amb sentit comú? Hi ha d’haver un “comando ficapotes” solt que treballa per trasbalsar el personal. I de passada, per alimentar l’ofensiva de l’oposició, ofensiva que sorprèn els líders europeus per la seua deslleialtat. És el que tenim. Gairebé ningú no agrairà a Pedro Sánchez l’excel·lent gestió exterior, vital per aportar diners i que el país resisteixi el segon virus, l’econòmic; mentrestant, el maltracten amb mems divertits tipus “Moncloa diu que els gossos podran treure els nens sempre que vagin acompanyats de supermercats”. I altres de molt càustics. Fins i tot de les tempestes amb granís previstes per al diumenge 26 el faran responsable per triar aquell dia per a l’“alliberament infantil”. Som a la Itàlia del tòpic: “Piove, porco governo.”

Potser sigui aquesta una maledicció de la política espanyola contemporània. Aquests dies es compleix just un any de les eleccions que va guanyar el PSOE amb 123 diputats i gran resultat de Ciutadans amb 57. La suma donava 180, una majoria absoluta còmoda per pactar un govern de centreesquerra.

Què era el més assenyat? Un: tancar un acord de coalició que semblava lògic amb quatre ministres centristes i, a més, Albert Rivera com a Vicepresident. Dos: obstinar-se Rivera a ser el líder de la dreta forçant unes terceres eleccions en què destruiria pràcticament el seu partit, per la qual cosa va dimitir. Ja saben el que va venir després. En comptes d’aquell govern de coalició, vuit mesos més tard en va arribar un altre amb aquests llocs ocupats per Podem i Pablo Iglesias fent a estones de Vicepresident i a estones de líder radical (oda a la República, crítiques als jutges i altres declaracions molt legítimes però dubtosament compatibles amb el lloc que ocupa).

Però el “comando ficapotes”, pel que sembla, no actua només a Moncloa. Aquesta setmana va sortir Pablo Casado a proposar iniciatives i, segons el ministre de Foment, Ábalos, fa quaranta dies que aquestes mesures estan en marxa, com es pot llegir a la pàgina web del Ministeri. No busquin el vídeo perquè ja el van retirar.

Fa estremir la precipitació i falta de rigor amb què es treballa. El que no va improvisar va ser el popular Esteban González Pons al Parlament Europeu. Breu però molt contundent discurs davant de la presidenta Ursula von der Leyen i els màxims líders. “Si en aquesta crisi creada per la pandèmia la Unió Europea no està a l’altura, per a què serveix la Unió Europea?”, va reblar. Això equival a donar suport des del Parlament a l’ofensiva que el Govern espanyol encapçala a Europa per aconseguir fons. Qualsevol comparació amb el que passa aquí marca una diferència preocupant.

Per una altra banda, atents a Inés Arrimadas, hereva de les ruïnes de Ciutadans. Amb el PSOE amarrat a la seua esquerra i el Partit Popular atansat a Vox, queda un espai de centre amb dos milions de vots orfes.

Gran oportunitat si convenç que ella no ho espatllarà, com el seu excap.