Espanya vol fugir de la ruïna (i de l'odi)

Com escriu Julio Llamazares, “aquesta crisi treu el millor de nosaltres mateixos, però també el pitjor”. És així: hi ha un espectacle commovedor d’heroisme i de solidaritat, només tacat per brots d’odi. La España negra –així titula el seu article– aflora envalentida en la desgràcia col·lectiva. Però els seus dirigents no aporten ni una sola idea, cap alternativa a la gestió governamental, amb freqüència desbordada i de vegades errònia, que ens permet avançar taciturns cap a la sortida.

L’Espanya negra té moltes tonalitats: des del nacionalisme espanyol autoritari de la postguerra, que ara torna a exhibir-se, a alguns nacionalismes perifèrics. Quim Torra no es cansa de repetir –i encara hi ha qui se’l creu cegament– que si l’haguessin deixat actuar a ell, hauria aïllat Catalunya amb un impacte menor de la pandèmia. Si repassen el que va fer Torra en les dos setmanes al·ludides, comprovaran que se les va passar encoratjant que milers de persones viatgessin a Perpinyà, on apareixeria Puigdemont. Hi va haver miracle i allà hi havia l’expresident fugit i també aquest predicador del confinament. En alguna premsa francesa es relaciona aquell pelegrinatge amb la intensitat del brot de coronavirus a l’àrea de Perpinyà.

El món ha tingut la desgràcia de patir el pitjor virus en un segle amb una tropa de líders estrambòtics al capdavant. Bolsonaro al Brasil, després de forçar la dimissió del seu solvent ministre de Sanitat, ha nomenat a Justícia un predicador presbiterià. Boris Johnson va negar l’epidèmia fins que ell mateix va entrar a l’UCI. Trump recomana injectar-se lleixiu, o menjar pastilles de detergent, per immunitzar-se, i centenars –o milers– de fanàtics segueixen el seu macabre consell. I ara Trump s’entossudeix a atacar la Xina dient que el Covid-19 es va fabricar a Wuhan, quan la televisió catalana TV3 ja ha deixat clar que el virus ve de Madrid. Un rètol a la pantalla així ho afirmava; ningú no va demanar al destalentat autor de la ignomínia que el retirés. Sense altes dosis d’odi, i de malaptesa, això no s’explica.

Però caldrà remuntar i rescatar Espanya del risc de fallida. Les xifres de caiguda de la riquesa nacional i de les seues perspectives de recuperació, esgarrifen. Però se superarà. Hi ajudaran molts recursos procedents d’Europa i valuosos actius, com l’economia social, que representa el 13 per cent del PIB. Per a Juan Antonio Pedreño, president de CEPES –la patronal de l’economia social– a la crisi del 2008 ja es va contribuir decisivament al rescat. Estem parlant de gairebé un milió de cooperatives als països riberencs de la Mediterrània –des d’agroalimentàries i de producció a la distribució, passant per les confraries de pescadors i les mutualitats– que naixen per quedar-se arrelades al territori i no per volar a altres regions del món en el moment de ser venudes. Els valors que les sustenten quadren, més que mai, amb una esmena al capitalisme descarnat que dominava el món fins a aquesta crisi. “El nucli de l’economia social situa la persona al centre de les preocupacions i no el benefici pur i dur”, va dir Pedreño al Foro Next Educación. I va afegir: “Si el 2008 vam rescatar milers d’empreses i treballadors, així ho farem de nou.” Va acabar amb un gran titular: “Anem cap a una globalització més humanitzada.” Que Déu l’escolti.