La crisi portarà un relleu de líders

En una crisi tan difícil de gestionar com aquesta, els líders pugen i baixen com si cotitzessin a la borsa. Una part, al final, serà escombrada electoralment per prendre decisions impopulars per salvaguardar vides. Malgrat tot, de tota guerra sorgeixen generals victoriosos i alguns, com Eisenhower, arriben a la presidència del seu país.

Pel que portem de combat, ja sabem, amb dades objectives, que la crisi s’ha gestionat millor en els deu països que tenen una dona al capdavant, des d’Alemanya fins a Nova Zelanda. Lideratges admirables.

Per partits, a Espanya, poden sortir molt reforçats, al PP, l’alcalde de Madrid, Martínez Almeida, disparat en les enquestes, Núñez Feijóo a Galícia i Mañueco a Castella i Lleó. La sensatesa és la seua línia comuna; són gent que anteposa gestió a gesticulació comunicativa.

Al PSOE destaquen els presidents d’Extremadura i Astúries; el valencià Ximo Puig, que va aclarir en públic al seu partit que “lleialtat no és submissió”; Francina Armengol, de les Balears, una farmacèutica que mana; o el president canari, Ángel Víctor Torres, forjador de consensos.

Segueixin Inés Arrimadas. Acaba de revalidar l’estabilitat dels governs que comparteix amb el PP però, al donar suport puntualment al president Sánchez, ha posat en dificultats Pablo Casado al Congrés. En l’última votació de la pròrroga de l’estat d’alarma, el PP va quedar com a “prescindible”. Estava en el no i va passar a l’abstenció, però ja era igual el que votés. “És una bogeria no donar suport a les mesures, en vista de les dades que manegem”, estima la presidenta del partit taronja. Les dades es tradueixen que no hi ha un sol metge a Madrid que hagi recomanat públicament avançar de fase en el confinament. En coneixen algun?

Un partit entre els dos blocs pot ser rellevant si fa política útil. El resultat és clar: amb només deu diputats i Arrimadas al capdavant, Ciutadans és alguna cosa. Amb 57 diputats i Rivera al comandament, Ciutadans va quedar en gairebé res. Només nàufrags.

Però no únicament en política hi ha oscil·lacions de lideratges; també es donen en el món empresarial, amb opcions importants poc conegudes, fins i tot en instàncies oficials. S’haurien de refrescar els criteris de representativitat a l’hora de compondre taules de reconstrucció i de diàleg bàsiques per remuntar l’economia. No tot s’acaba a la CEOE, la CEPYME i els autònoms. Existeixen altres realitats molt importants i no convocades. Clama al cel el cas de l’economia social. Saben al Congrés el que és CEPES, la patronal de l’economia social? Els diputats haurien de conèixer que representa, per les seues cooperatives, mutualitats, confraries de pescadors i altres entitats de gestió, fins al 13 per cent del Producte Interior Brut; o sigui, més que el turisme. Ho desconeixen, és clar, ja que aquesta entitat no ha estat convidada a la taula de la reconstrucció, malgrat que va ser un actor clau en la sortida de la crisi del 2008. Saben, els que ho han de saber, que AECOC representa trenta mil empreses de la producció i la distribució a Espanya, o sigui el major nombre d’entitats afiliades després de la CEOE? Els seus afiliats representen el vint per cent del PIB espanyol i 4,5 milions de llocs de treball. Preguntin-ho a un diputat a l’atzar i el normal és que no en tingui notícia. Temps de crisi i de revisió de lideratges.