La pandèmia deixarà una intensa batalla judicial

Igual que el que succeeix a les inundacions, que quan es retiren les aigües s’identifiquen nous danys i altres responsabilitats, la relativa recuperació de la pandèmia està descobrint els aspectes més descarnats de la desatenció als ancians que malvivien en residències.

Les xifres de morts esgarrifen; les responsabilitats dels gestors privats que van portar l’atenció dels internats fins a nivells mínims, al contractar personal amb menor preparació de l’exigida i salaris precaris, poden portar-los greus conseqüències. D’altra banda, en l’àmbit públic s’ha desencadenat una batalla política entre les diferents conselleries encarregades, tant a Madrid com a Catalunya i altres comunitats. Podria pensar-se que, al final, no passarà res de rellevant perquè aquestes greus desavinences sempre poden submergir-se en qualsevol pacte polític. Però atenció perquè algunes querelles dels familiars de les víctimes i dels sindicats mèdics, que poden multiplicar-se, comencen a avançar en la ruta judicial. I allà el pacte polític no hi entra. N’hi ha prou com a advertència amb la condemna el Govern d’Aragó per no haver proveït de material de protecció els professionals que van atendre els infectats a Terol. Hi ha denúncies en altres províncies. La crisi sanitària desafiadora que patim no només donarà pas a una altra d’econòmica, sinó que pot obrir una batalla judicial insospitada. Per tant, no és que la política ho pot arreglar, sinó al revés: les decisions judicials poden impactar en la política amb possibles inhabilitacions. Com a mínim.

Aquestes tensions remouen els fonaments dels pactes que sustenten governs autonòmics de coalició, com el de Madrid, on Partit Popular i Ciutadans es distancien cada dia més, o el de la Generalitat catalana, amb l’eterna rivalitat entre Esquerra i els exconvergents. En algun cas també se’n ressenten ajuntaments importants, com succeeix a Múrcia. Ciutadans, que de sobte ha passat a fer política en lloc de resignar-se a guardar el dol per la seua estrepitosa derrota del 10 de novembre passat, es divisa com l’agulla de la balança en molts equilibris. No hi ha res descartable, ni tan sols que a la Comunitat de Madrid i altres autonomies no es convoquin eleccions anticipades per reforçar posicions dels que governen i així protegir-se d’alguns moviments.

Mentre aquest nou front s’obre, a escala espanyola les cúpules partidàries continuen embardissades en una batalla que té desesperada la ciutadania. No en va, en l’examen que s’exigeix a moltes empreses als que tornen a la feina, figura la recomanació que els informatius se segueixin una vegada al dia i no més. Es tracta de treure angoixa al personal, objectiu que els polítics crispatius no apliquen. Paraules gruixudes i desafiadores en abundància, sense propostes de solucions eficaces.

No sembla certa la cantarella que “d’aquesta crisi en sortirem més forts”. Algunes institucions quedaran debilitades pel seu desprestigi. En sortirem més dividits –ja es pot apreciar als nostres barris– i més traumatitzats per l’experiència. I pitjor encara: avergonyits per no haver advertit, i denunciat abans, les males condicions en les quals vivien centenars de milers de compatriotes nostres, arraconats per la seua edat i discriminats en l’atenció sanitària durant la pandèmia.