Amb crispació no hi haurà recuperació

Aquesta advertència rotunda la firma l’expresident Felipe González. I la subscriuen empresaris i gran part de la societat civil espanyola.

És de sentit comú: amb crispació política és impossible qualsevol acord, una cosa fonamental per rellançar una economia tan danyada per la inesperada pandèmia. La imatge d’uns “segons Pactes de la Moncloa” ha naufragat a la Comissió parlamentària de Reconstrucció. L’anunci va suscitar esperança; però convertir-la en escenari de desafortunades venjances dialèctiques entre el vicepresident Pablo Iglesias i els partits de la dreta, que l’havien provocat abans en el Ple, va desplomar les expectatives.

És molt probable que els polítics amants de la crispació no valorin bé l’embafament popular davant la incapacitat per arribar a acords. Narciso Michavila, uns dels investigadors demoscòpics amb més encert, advertia fa algunes setmanes que “amb crispació no es guanya”. Però alguns semblen tenir altres enquestes que en justifiquen l’obstinació.

Tots ells, participin o no en aquesta estratègia de la tensió, haurien d’estar molt atents als moviments empresarials, o corren el risc de quedar descol·locats. Preparada en només tres dies, la patronal CEOE llança per a aquesta setmana la convocatòria a un centenar d’empresaris “per liderar el futur sempre en positiu”. El seu president, Antonio Garamendi, era rotund en les seues declaracions de dissabte al diari ABC: “Som aquí per empènyer i liderar la reconstrucció d’Espanya.” I per si quedessin dubtes de l’opinió de l’empresariat, advertia que “en les últimes setmanes hem viscut algunes situacions vergonyants que com a ciutadans no volem veure”. I rematava resumint en només dos les aportacions que es pretenen en aquesta cimera: diàleg social i unitat d’acció. Justament d’això pateix l’escena política, perquè amb prou feines hi ha diàleg sincer i es troba a faltar la unitat d’acció. Aquesta iniciativa empresarial té alguna cosa d’esmena a la totalitat. Convindria valorar-la en el seu just pes.

Esforços per oferir davant de l’opinió pública imatges d’unitat n’hi ha. La Televisió Canària va aconseguir reunir en un programa fa pocs dies tots els expresidents de la Comunitat, pertanyents a diferents partits, socialista, centristes, nacionalistes i populars. Només va faltar Adán Martín, mort prematurament. Tota la història política canària allà present reclamant que és hora de fer sonar la mateixa partitura per tirar endavant una regió que depèn del turisme, un dels sectors més afectats per aquesta crisi. Si aquesta indústria pesa a Espanya un dotze per cent del Producte Interior Brut com a mitjana, a les Canàries el multiplica per quatre. Tant de bo altres televisions autonòmiques i d’altres presidents actualment governant impulsessin reunions i missatges semblants. Va succeir en una emissora de ràdio a Madrid amb els exalcaldes i va resultar emocionant. Però com va dir la portaveu de Més Madrid Rita Maestre a l’oferir en un ple posterior el seu suport incondicional a l’alcalde Martínez Almeida, “la imatge del nostre ajuntament avui no té res a veure amb el que succeeix al Congrés dels Diputats”. Només 500 metres separen físicament les dos institucions però, com deia un vell eslògan turístic referit a Portugal, “tan a prop però tan lluny”. O s’atansen, o descarrilen.