Espanya s'ha d'entendre amb Europa (i amb Espanya)

No és un embarbussament això d’entendre’s Espanya amb Europa i Espanya amb Espanya. És una consigna, i alhora una advertència, que llançava Pedro Sánchez en la seua última compareixença en concloure l’estat d’alarma. En aquesta crisi, la Unió Europea donarà suport financerament i no només donant crèdits, com en la de l’any 2008. La capacitat d’endeutament d’aquest país rebentaria; i més encara la d’Itàlia. Seria una catàstrofe. Ho va advertir Romano Prodi en una entrevista: “Si Espanya, França i Itàlia van juntes, canviaran Europa.” Això ja succeeix amb permís d’Alemanya, almenys mentre ens duri la cancellera Angela Merkel, la salut de la qual Déu protegeixi. No li agrada al grup de països del nord, ni als socis de l’est, els antics satèl·lits de la Unió Soviètica. Però tira endavant i és una gran notícia perquè es temia fins i tot una fallida. “Fa cinc anys el risc de ruptura era encara més gran”, valora el professor Manuel Castells, integrant d’un centre de pensament intel·lectual anomenat Reimaginar Europa, que presideix el francès Valéry Giscard. És cert que de la pandèmia sorgeix una nova Europa. Benvinguda.

Però entendre’s amb Europa servirà de poc si no ens entenem a Espanya. “Som capaços de conviure en tots els aspectes de la vida menys en la política”, es lamenta Sánchez. Provava d’enllaçar amb el sentiment de fàstic popular cap a les tensions irreconciliables al Congrés dels Diputats.

El termòmetre de les enquestes ho assenyala: quan Inés Arrimadas fa política, guanya espai, fins i tot partint des del terra malparat que li va deixar Albert Rivera. I si Ciutadans puja una mica –el problema és que els seus votants van quedar molt escarmentats– d’altres baixen. Més important encara: alguns es mouen per no baixar, com li succeeix al PP, molt sensible als moviments del partit centrista.

Com que no es pot esperar cap pla Marshall americà per a la reconstrucció, perquè amb Trump és impensable, Europa és la que ha d’actuar. I respon per fi. Però a veure quant ens dura la seua ajuda limitada. El forat que la crisi deixa en els comptes públics, en paralitzar-se l’economia, no pot tapar-se indefinidament amb el salvavides de la Unió. Per això la unitat d’acció, per a una millor administració, és vital. Veurem si s’aixequen els vetos creuats entre partits i el consens arriba.

Per una altra banda, s’ha de desmentir que tot s’hagi aturat per la pandèmia. El mal ha prosseguit la seua feina corrosiva. Fins i tot s’ha intensificat. El terrorisme, en especial el jihadista, ha continuat captant militants perquè l’aïllament i la solitud davant internet faciliten la radicalització. Es preparaven atemptats a Espanya frustrats per la intervenció policial que, per fortuna, tampoc no es va aturar en la crisi. “El terrorisme no podia suportar el seu pas a la irrellevància mediàtica a la qual el condemnava la pandèmia i per això volia actuar”, va concloure el fòrum d’Experts ONU-UNITAR.

Altres àrees d’interès i corrents polítics han notat també aquest arraconament informatiu. Per sortir-ne, es demana recuperar la batalla contra el canvi climàtic; o activar la solidaritat amb els refugiats. És aterridor que un de cada cent ciutadans del món sigui avui un refugiat. I pot anar a pitjor. Per tornar als titulars, Quim Torra desafia Esquerra Republicana a promoure un altre referèndum. Que no decaigui!