Els partits descansen de les seues baralles

De sobte, la crispació ha quedat aparcada i aquest país s’ha despertat sorprès. La paraula consens, que ja es donava per liquidada, s’ha recuperat. Incrèduls davant l’aparent miracle, van començar les especulacions sobre les raons del sobtat seny. Serà tan sols perquè el diumenge cinc de juliol hi ha eleccions al País Basc i a Galícia, i els crispatius tenen mala premsa? O per evitar que una eventual majoria absoluta de Núñez Feijóo deixi en mal lloc Pablo Casado, per persistir en el seu no a gairebé tot? Haurà ajudat, sens dubte, que Inés Arrimadas comenci a fer política, encara amb poques peces al tauler; els seus moviments incomoden el PP, que podria perdre electorat moderat. I de passada irriten Esquerra Republicana, que entra i surt de la majoria que aguanta el Govern. Com escriu Enric Juliana, “els pocs vots de Ciutadans, amb Esquerra emprenyada, a Madrid puntuen doble”.

El clima polític, radicalitzat i improductiu estava fent massa mal. Veterans com Felipe González, Miquel Roca i Mariano Rajoy van sortir a demanar sensatesa. D’Aznar es va trobar a faltar una declaració similar. Les enquestes reflectien un fàstic de la societat civil cap a la política que resultava corrosiu per a la democràcia. I de sobte, els partits van decretar un descans en les seues baralles i al Congrés es van prendre acords per àmplies majories que incloïen PSOE i PP. En privat, nacionalistes i esquerra admeten que temen un reforç del bipartidisme, trencat des de fa cinc anys. Atents a aquesta possibilitat, que ja apunten els sondejos.

Per exemple, el de Sigma 2 que va presentar el programa 120 minutos de Telemadrid: guanyaria la popular Isabel Díaz Ayuso, baixa una mica Vox, puja també el socialista Ángel Gabilondo, es reequilibraria el vot més a l’esquerra entre Podem i Més Madrid, i es quedaria a la meitat de diputats Ciutadans. Normal això últim, perquè la votació a les autonomies va ser el 26 de maig, abans de la desfeta del 10 de novembre. Però tot i així, Ciutadans conservaria la clau de la governabilitat i podria sumar la seua dreta, o la seua esquerra. I les claus de govern en mans d’Arrimadas no sembla que siguin per tirar-les al mar.

Però el miracle esdevingut –cosa que ja veurem quant dura– també té explicació fora de la vida dels partits. Estava la Comissió parlamentària de Reconstrucció convertida en un circ d’agressions verbals, quan l’empresariat, per sorpresa, va convocar els 100 principals directius del país disposats a dissenyar la recuperació econòmica.

Al cap de pocs dies, PSOE i Podem van començar a ajornar els seus avantprojectes de llei més radicals, encara que figuressin en el seu Pacte de Govern. Tot indica que n’hauran de suavitzar d’altres; potser la necessària llei de teletreball en la qual pretenen carregar costos que als empresaris els semblen exagerats. Per si de cas, Antonio Garamendi, president de la CEOE, reforçat des de la cimera empresarial, ha llançat una advertència: segons com sigui aquesta llei, es contractaran empleats fora. Per entendre’ns, igual que hi ha centres d’atenció telefònica situats a Tànger i Buenos Aires, hi ha professionals que poden prestar serveis des de Mèxic, o portar empreses a Portugal.

Potser estem davant d’una treva política efímera. Però es fa política i alguna cosa seriosa es mou a l’escenari després de tanta pèrdua de temps.