Capaços d'espatllar el tema d'Europa i el Covid

Som capaços d’espatllar-ho. Aquí qualsevol festa dura poc. S’assoleix un èxit històric a Europa amb baló d’oxigen financer sense precedents per a Espanya i els països del sud, i a les 48 hores el Congrés dels Diputats entela l’alegria rebutjant un acord en la Comissió de Reconstrucció; tret d’en el pla sanitari, la Unió Europea i reactivació econòmica. Gràcies, Ana Pastor, moderadora de posicions del seu partit. “Espanya no està per a aplaudiments, senyor Sánchez”, li va etzibar Pablo Casado des del seu escó rebent, segons després, una llarga ovació. “Ha estat una negociació extenuant –va replicar el President– amb un gran èxit per a Espanya i per a Europa i la seua contribució, senyor Casado, ha estat inexistent.” La frase més destacada de Casado durant l’agra negociació a Brussel·les va ser aquesta: “El senyor Sánchez acudeix a Brussel·les amb els deures sense fer.” Va ser molt celebrada en el front dels “països frugals” del nord que s’oposaven a l’acord, perquè els donava arguments. Casado enllaçava així amb l’acusació de “pidolaire” amb què el seu líder moral, Aznar, va obsequiar Felipe González en una altra dramàtica negociació europea a Edimburg amb bon resultat per a Espanya. Més despectiva, tot i que menys corrosiva, va ser la declaració de Vox en aquelles hores: “Sánchez s’ha agenollat a Europa”. Fills d’Aznar també són, encara que aquests en versió d’orgull patriòtic.

Amb tot, l’acord va arribar i del seu èxit i de les esperances que suscita donen fe els presidents autonòmics que ja es disputen el repartiment. No va ser responsabilitat d’una persona clau, sinó d’una coalició, amb Espanya i Itàlia, Sánchez i Conte, incorporats a l’eix francoalemany i amb Portugal estirant països de menys pes. Plorarem –nosaltres i tot Europa– la retirada de la cancellera Angela Merkel, que en les reunions va plantar cara als holandesos i als seus associats. Mentre això tan transcendental succeïa, el rebrot del maleït Covid es generalitzava. Una perversa coalició entre irresponsabilitat festiva juvenil, misèria de vida inadmissible dels temporers i malaptesa d’alguns gestors ha donat com a conseqüència un panorama inquietant en diverses autonomies.

Avui no s’escolta la consellera de Presidència de la Generalitat, Meritxell Budó, dir que “en una Catalunya independent, la incidència de la malaltia hauria estat més baixa que a Espanya”. Sense arribar a la independència, només passant la responsabilitat de la gestió a Quim Torra, a Barcelona creixen les restriccions, com a Lleida (i a part d’Aragó). El nou primer ministre francès, Jean Castex, demana als seus ciutadans que no viatgin a Catalunya. No deu ser per animadversió, perquè Castex, exalcalde de Prada de Conflent, localitat pirinenca on es van refugiar Pau Casals i altres republicans, parla a casa català amb la seua dona. Atenció perquè França registra més de mil nous contagis en un dia i això es pot excedir una altra vegada. A Espanya resisteixen bé algunes autonomies, especialment Canàries, Balears, Andalusia, Extremadura, Astúries, Cantàbria i Galícia però, o es pren seriosament l’amenaça, o la segona onada d’infecció que s’esperava per a l’octubre l’estrenarem a l’agost. L’obertura del curs al setembre s’intueix massa arriscada. És el que tenim. La societat exigeix responsabilitat a la política. I aquesta, ni cas.