Espanya necessita una reinvenció urgent

No es pot travessar, com si no passés res, una pandèmia com la patida i que encara amenaça de tornar; és impossible aguantar sense canvis una caiguda del Producte Interior Brut sense precedent històric (el 18,5 per cent en el segon trimestre, i preparin-se per al tercer perquè amb prou feines hi ha turisme); il·lús és pensar que aquesta crisi sanitària no obrirà un sot econòmic com el del 2008 i que tot pugui seguir al seu lloc com estava. Impossible. No n’hi ha prou amb mesures excepcionals, ben intencionades, de caràcter pal·liatiu en hospitals, assistència social i ocupació.

L’única sortida vàlida, eficaç, és que Espanya es reinventi. Que reinventi la seua economia en un procés accelerat de reindustrialització amb criteris 5.0; que revisi les seues prioritats i les seues despeses; que simplifiqui la presa de decisions en l’embolic burocràtic de tantes capes paralitzants de l’espessa Administració; que posi el talent funcionarial (que també n’hi ha) a treballar juntament amb la iniciativa privada. En definitiva, que es qüestioni amb valentia tot el que no sigui productiu o assistencial.

Aquesta reinvenció s’ha de fer de forma urgent. No hi ha temps per perdre. És un autèntic desafiament d’Estat, molt més que un repte del govern de torn. Ha de ser un compromís comú, de tots els partits raonables, i no una maniobra curtterminista per calmar ansietats, generant titulars esperançadors. No és una campanya d’imatge, es tracta d’una seriosa refundació de l’economia.

Emilio José González, de la Universitat Pontificia Comillas, afirma a The Conversation que Espanya té quatre reptes fonamentals: crear ocupació de qualitat, reduir desigualtats, afrontar les conseqüències econòmiques de l’envelliment i transitar a una economia més respectuosa amb el medi ambient. Proposa aquesta recepta: “Crear una economia més complexa incorporant ciència i tecnologia.” El seu diagnòstic és rotund: “En els últims anys, Espanya ha fet el contrari.”

De tot això es parla molt poc (i es fa menys) al teatret polític habitual. El Congrés segueix amb les seues picabaralles i les conclusions de la Comissió de Reconstrucció sonen a insuficients. Cert és que hi ha algunes novetats interessants, com les que afecten la possibilitat d’una fiscalitat diferent, més digitalització i oficines contra la despoblació a l’Espanya rural, fruit d’un pacte impulsat entre el diputat de Terol Existeix i els del PSOE. Fa un any era impensable. Benvingut sigui.

Però Espanya ha d’avançar cap a una “economia més complexa” perquè en els últims vint anys ha retrocedit del lloc 19 al 33 en la classificació de complexitat. Aquesta davallada suposa menor diversificació de recursos productius, amb dependència excessiva del turisme, comerç i construcció, sectors amb salaris baixos, on creix més l’atur quan hi ha dificultats, cosa que afecta més dones i joves. L’EPA del mes de setembre pot ser estremidora.

Aquest país, amb tot, té potencialitats evidents en què cal recolzar la seua reinvenció digital, a més de potenciar l’economia verda. Alguns líders de grans corporacions, com Álvarez-Pallete de Telefónica, o Ignacio Sánchez Galán i Pablo Isla, entre d’altres, així ho entenen. De nou l’empresa, com a part de la societat civil, va al davant. És d’agrair.

Ja saben: economia més complexa és més seguretat. Sense treva.