Només ens faltava ara un embolic amb el Rei

La capacitat d’aquest país per ficar-se en embolics històrics, que amb freqüència han acabat en drama, està més que provada. Al segle XIX –que és molt a prop, tant que en els seus últims anys és quan van nàixer els meus avis– vam tenir una guerra per invasió dels francesos, tres guerres civils carlines, la Primera República, diverses Constitucions, un grapat de cops d’Estat i pronunciaments militars, a més de guerres breus a les colònies, amb pèrdua de tots els territoris a Amèrica i l’arxipèlag de les Filipines. Al segle XX Espanya va suportar una guerra al nord de l’Àfrica amb cessió de mig Marroc, la dictadura de Primo de Rivera, la dictablanda del general Berenguer, la Segona República, l’exili del Rei Alfons XIII, el cop d’Estat del general Franco seguit d’una cruenta guerra civil de tres anys i una dictadura de gairebé quatre dècades. Per fi, el 1977, va arribar l’anhelada recuperació de la democràcia, construïda entre tots. I al dir construïda per tots, s’hi ha d’incloure el Rei Joan Carles, l’oposició democràtica (política i sindical) i una societat civil que reclamava llibertats, modernització del país i integració a l’Europa unida que es consolidava del Pirineu en amunt. Si el senyor Joan Carles hagués seguit el camí dissenyat per l’antic règim, sense arriscar-se a nomenar els seus agents motors –Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda–, la democràcia podria haver-se assolit, sí, però anys més tard. I la nostra vida hauria estat força pitjor per molt més temps. Dir que “jo llavors no havia nascut”, o “jo no vaig votar la Constitució”, com al·leguen alguns dirigents per qüestionar la prefectura de l’Estat, és una simple constatació administrativa de la seua edat, i una prova de la seua estretor mental per explicar la història. Sobretot si els qui presenten aquest raonament pueril ocupen llocs d’alta responsabilitat política.Aquell monarca que va accelerar l’arribada de la democràcia i que més tard va avortar un confús cop d’Estat el 1981 va tenir la grandesa d’abdicar en el seu fill sense perpetuar-se en el poder, com la reina d’Anglaterra; però va incórrer en la baixesa de barrejar-se, pel que sembla, en algunes operacions tèrboles de comissions i d’evasió d’impostos. Li ha costat la sortida del país, almenys temporal, però no la “fugida”, com diu el vicepresident segon del Govern, Pablo Iglesias. El Tribunal Suprem va rebutjar mesures cautelars contra el Rei emèrit perquè no està imputat. Si un dia això arriba, revisarem el que han declarat uns i el que han escrit d’altres. Entretant, més responsabilitat, si us plau, i menys cortines de fum sobre misèries pròpies. Només ens faltaria ara un conflicte amb la forma politicojurídica de l’Estat democràtic. Bastant tenim amb la crisi sanitària que continua sotjant, amb la crisi econòmica que ja colpeja, amb la imprescindible reinvenció d’Espanya per reindustrialitzar-se i per aprimarla seua excessiva Administració, com per obrir un perillós debat a deshora sobre si monarquia o república. Molts ciutadans no desitgem que ens preguntin ara sobre això, encara que tinguem opinió formada. Necessitem estabilitat per sortir d’aquest forat. Es requereixen polítics que busquin solucions als problemes, en comptes d’enredar; i menys des dels Governs. Va per Quim Torra també, és clar.