Fa més por el setembre que la Covid

No teníem un agost tan intens pel que fa a notícies des que Saddam Hussein va envair Kuwait el 1990. Abominable acció aquella, que van agrair en secret els periodistes de guàrdia, per haver elegit un 3 d’agost. Saddam va salvar l’estiu. Enguany, en canvi, afartament informatiu estival: avenç inquietant de la pandèmia; sortida d’Espanya de Don Joan Carles, amb novel·la curta d’intriga sobre el seu parador; inacceptable assetjament de la família Iglesias-Montero (tots els escraches són inadmissibles, inclosos els promoguts per Podem); cessament inesperat de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu parlamentària del Partit Popular; vacances a Lanzarote del president Sánchez amb crítiques d’alguns polítics de la dreta perquè “apareix rient mentre la Covid avança”, quan la foto era del 2018; la Champions ajornada, amb el 8 a 2 com a bandera de la decadència del Barça, si es compara amb el Sevilla FC, exacampió de la Copa de la UEFA; fora, la imatge d’un Trump amb por, acorralat en les enquestes, i Bolsonaro aixecant un nan que va confondre amb un nen. Amb tot això i més, l’espectacle no ha estat a les platges, ni a les discoteques tancades a la una, sinó als mitjans.

L’agost és esgotador informativament; però preparin-se per a un setembre que s’endevina negre: per la tornada massiva a les ciutats, on les xifres de contagis s’han disparat –Madrid i Barcelona especialment– més la presencialitat que es vol reprendre en moltes empreses i per la tornada a l’escola i la universitat temuda per tothom. Alguns memes són àcids: “Si no poden controlar els polls a classe, controlaran la Covid.”

Temorosos del desastre, alguns dirigents autonòmics que s’esgargamellaven perquè Moncloa els havia intervingut competències, declaren ara espantats, amb els deures sense fer, que millor que sigui el Govern espanyol el que organitzi el retorn a les aules. I ho demanen dies abans de l’esdeveniment. Per si faltés algú desafinant en la penosa representació, un sindicat d’ensenyants a Madrid ja convoca vaga per al primer dia de classe. Així sona Espanya ara mateix: desafinada. Només entonen algunes autonomies previsores de l’inici de curs controlat, com la valenciana especialment, i poc més.

Si l’Administració de l’Estat fos una empresa privada plourien els acomiadaments justificats per no haver atès la tramitació de l’Ingrés Vital Mínim, del qual depenen moltes famílies. Només 4.154 peticions reconegudes sobre més de 714.000; no arriba a l’un per cent, o sigui, un rècord d’ineficàcia escandalosa que justifica una profunda i urgent reforma de l’Administració, tasca eternament ajornada per no perdre vots clientelars. El ministre José Luis Escrivá, un dels millors, va sortir a calmar els ànims assegurant que “al setembre i a l’octubre, tot es normalitzarà”, amb contundent resposta d’UGT: “No es pot menjar retroactivament.”

La memòria popular espanyola guarda una cançó de Gelu, dels anys 60, que deia així: “Cuando llegue septiembre, todo será maravilloso.” Aplica per al 2020, però ens temem que al revés. Amb tot, l’estiu ha mitigat els rigors i les depressions del confinament. Però, atenció: si Pedro Sánchez ha interromput les seues curtes vacances, potser és perquè sap alguna cosa que encara se’ns escapa. Millor que sigui un ensurt d’enquestes i no de virus. Atents a les notícies.