Massa polítics fora de la realitat

Ni que visquéssim una crisi sanitària i econòmica que exigís unitat. Ni que necessitéssim acords per tirar el país endavant. Ni que fóssim campions en contagis de coronavirus a Europa, en aquesta segona onada. Ni que els sistemes sanitaris (molt poc reforçats) es trobessin exhaustos pel sacrifici de la primavera. Si tot això succeís, caldria actuar buscant consensos i solucions. Però com que entenen que no passa res d’això, doncs que prossegueixi el festival polític de desacords i vetos creuats, de divisions internes i esbroncades parlamentàries. Decididament, una part important dels polítics espanyols està fora de la realitat.

La ciutadania, per la seua banda, s’enfronta a una dura vida, i als diaris es llegeixen notícies com aquestes: “Creix la pobresa a Barcelona”; “Càritas ajuda persones que fa poc eren donants”; “Caos en algunes ciutats davant del començament de curs”; “Un propietari denunciat per entrar al seu pis quan els okupes estiuejaven a Eivissa”. Però hi ha polítics que només han de llegir revistes del cor, o esportives, per no concloure que no llegeixen.

“A mi ningú no em va advertir que Carles Puigdemont era un esbojarrat”, confessava en privat Artur Mas a algunes persones solvents a Barcelona. És a dir, que va nomenar successor a la Generalitat una persona sense informar-se degudament dels seus desvaris. Ara Mas i Puigdemont estan enfrontats i l’espai convergent, hegemònic amb Jordi Pujol, esclata en tres o quatre partits. “Jo era convergent fins a la medul·la –assenyala un alt executiu bancari– però Artur Mas va muntar aquest embolic i me n’he allunyat totalment. El que no entenc és com tantes persones encara no s’adonin del fiasco.”

Així mateix, a Espanya es juga una partida vital per aprovar un Pressupost de l’Estat per al 2021 que permeti governar amb estabilitat. Pedro Sánchez reclama que “ja que Espanya s’ha entès amb Europa, falta que Espanya s’entengui amb Espanya”. Cert i desitjable. Però el drama és que presideix un gabinet en el qual el seu soci Podem va pel seu compte i prioritza més l’espectacle que no pas la governació. Vox presenta una moció de censura que potser Sánchez agraeixi perquè sempre cohesiona. Pablo Casado segueix instal·lat en el no a qualsevol negociació important, desatenent fins i tot als poders econòmics que li recomanen enteniment. Hi ha un Partit Popular –que no és el que governa, com Núñez Feijóo, Moreno o Mañueco– ancorat en el somieig que Sánchez caurà de sobte. No s’adonen que hi ha una dreta moderada, amb Inés Arrimadas al capdavant, que guanya credibilitat perquè anuncia una política constructiva.

Al mig ballen Esquerra Republicana –sempre impredictible–, el PNB, amb disposició a entendre’s per la seua aliança amb els socialistes a Euskadi, i els diputats proclius a dialogar: Íñigo Errejón, Compromís, el de Terol Existeix, que va resultar decisiu per formar govern, i algun més. Ah!, i l’última sorpresa: quatre diputats del PDeCAT que, amb condicions, potser donin suport al Pressupost després que Torra (o sigui, Puigdemont) els fes fora del Govern de mala manera.

Mentrestant, CaixaBank i Bankia anuncien una fusió amb seu a València i governada per dos bascos, Goirigolzarri i Gortázar Rotaeche. Torra i d’altres se’n van assabentar per la premsa. O potser encara no ho saben. Estan en les seues batalletes, fora de la realitat.