Atrapats en una crònica negra

La població espanyola, i en especial la de Madrid Comunitat, que ve a ser poc més de la seua sisena part, assisteix a la vertiginosa actualitat com si fos el públic captiu d’un cine amb quatre pantalles d’emissió simultània. A la primera es veuen els conflictes d’un avió que perd altura; a la segona n’emeten una de clavegueres policials; a la tercera, un programa d’insults polítics i a la quarta, un ball de xifres econòmiques a mode de dutxa escocesa, encara que amb més fred que calor.

“Estem esgarrifats com els passatgers d’un avió que perd altura, mentre els pilots continuen discutint dins la cabina què fer”, clamava Iñaki Gabilondo a la SER. Aquesta és una pel·lícula d’emoció molt cara en costos humans, amb l’horitzó molt crític d’aquí a tres setmanes, segons es transmet en veu baixa: “Les funeràries reforcen les seues contractacions.” Madrid concentra gairebé set milions d’habitants i, a més, rep cada dia per treballar 160.000 persones que resideixen en altres províncies. Les autopistes i l’AVE fan aquests miracles. Són dades que surten de l’Enquesta de Població Activa. L’escenari perfecte per poder rebre i exportar contagis. Però la bronca política no amaina.

A la segona pantalla projecten misèries policials i de la política corrupta. “No hi ha text literari més explosiu que les converses literals de l’excomissari Villarejo en les clavegueres policials”, adverteix Antonio Muñoz Molina. De moment, reportatges i documentals; molt aviat, pel·lícules i sèries de televisió per retratar com de barroers són els fets ocorreguts en els casos Kitchen, Púnica, Tàndem i altres escàndols. Amb els seus protagonistes tan pròxims, entrant i sortint dels jutjats i de la presó. Continuarà.

A la tercera pantalla, gairebé de forma permanent, l’hemicicle del Congrés dels Diputats. En la sessió de control del Govern de dimecres –que segons Fernando Ónega bé podria dir-se la “sessió d’insults de dimecres”– es representen totes les tensions i conflictes. Van des de la batalla del Consell del Poder Judicial, amb el president Carlos Lesmes (ja prorrogat dos anys) com a actiu protagonista polític, al serial independentista català, que reapareix tot gelós que la pandèmia li robi portades. La setmana passada, per un dia, les notícies del The New York Times sobre Espanya no van parlar de la nostra capitalitat europea de la Covid, sinó de Catalunya, per la inhabilitació de Torra. Quin descans.

I a la quarta pantalla, un riu de percentatges: el turisme que es va ensorrar un vuitanta per cent a l’agost; les operacions aèries en mínims; les xifres dels ERTO disparades i aviat insostenibles; les pensions trontollant; a pitjor, les previsions per a Espanya de l’FMI i de la Unió Europea i, com un cop, el deute públic espanyol que arribaa al 110 per cent del PIB, deu punts més que abans de la pandèmia. Encara bo que l’ocupació va créixer al setembre més del que s’esperava, un bri d’esperança.

Amb aquestes quatre pantalles emetent sense treva, la ciutadania es refrega els ulls, o se’ls tapa; vol sortir de la sala però no pot. És la seua vida la que es retrata en aquestes imatges. És la crònica tensa d’aquest 2020 que somiem superar perquè el 2021 ens porti vacunes contra la Covid i una recuperació de l’economia mundial. Que no sigui una pròrroga d’aquest any fatídic, amb el qual no comptàvem.