Hi ha vida més enllà de Madrid i Catalunya

Acaparadores del percentatge més gran de titulars, Madrid i Catalunya, referents a l’alça de problemes i conflictes, més que d’èxits recents, veuen com altres ciutats i comunitats espanyoles presenten la seua candidatura a algun tipus de capitalitat. La crisi sanitària i la desconcertant resposta política a les dos grans urbs propicia l’oportunitat per a altres de menys crispades.

N’hi ha prou amb observar el “cop bancari”: es crea per fusió l’empresa de finances més gran del país entre una entitat molt potent de Madrid, Bankia, i una altra de catalana tres vegades més gran, CaixaBank, i situen la seu a València. A aquesta comunitat ja s’havia traslladat també el Banc de Sabadell, com altres empreses importants, quan Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van prémer l’accelerador cap a la declaració unilateral d’independència. Naturalment, el president valencià, Ximo Puig, ha aprofitat les circumstàncies per oferir l’alternativa valenciana com a model de convivència: “Davant els territoris de la confrontació, la Comunitat Valenciana és avui sinònim d’unitat, estabilitat i serenitat.” Madrid i Barcelona estan cada vegada més polaritzades entre si i, al seu torn, al seu interior, amb partidaris i detractors crispats per les decisions polítiques dels seus líders institucionals, progressivament desgastats.

València, sí, però també Sevilla, la ciutat que ha perdut gairebé el 5 per cent del Producte Interior Brut per la suspensió de la Setmana Santa i la Feria. L’activitat del seu alcalde, Juan Espadas, i els projectes en els quals treballa, busquen la construcció d’una capital que sigui referent. Escoltar-lo ho confirma: parla de Sevilla però també de Huelva, de la badia de Cadis, de Màlaga i fins i tot de Lisboa. Un disseny estratègic en el qual, òbviament, Sevilla queda al centre com a capitalitat d’un nou desenvolupament al sud peninsular.

Atents també políticament a aquesta ciutat –la quarta d’Espanya– perquè l’acostament a l’ajuntament entre Partit Socialista i Ciutadans oferiria una estabilitat amb la qual no compten Madrid i Barcelona.

Ximo Puig, a escala de comunitat; Juan Espadas, a nivell municipal, tirant curt; i Inés Arrimadas i Salvador Illa, en el pla nacional, són personalitats en ascens.

Illa és el ministre més valorat des de Josep Borrell. Ho adverteixen les enquestes i l’olfacte ciutadà. També, per descomptat, José Luis Martínez-Almeida, alcalde de Madrid, que “anava directe camí de la majoria absoluta”, segons un alcalde socialista, “fins que Pablo Casado el va nomenar portaveu nacional del Partit Popular”. Aquí resisteix. “A Génova tenien por del seu ascens i, amb aquest nomenament, Pablo Casado lliga la seua sort a la seua”, critica un exdiputat del Partit Popular.

Arrimadas denuncia que Espanya sigui l’únic país del món “en el qual una part del Govern es dediqui a denigrar el cap de l’Estat”. Va fer bé Pedro Sánchez d’acompanyar Felip VI a Barcelona divendres passat. Va girar full de la visita reial suspesa. Mil cinc-centes persones al carrer protestant, encara que fos al matí d’un feiner, és poc.

Vivim el dia a dia en el desassossec interior, amb greu erosió internacional de la nostra imatge. Els mitjans estrangers ens posen “roig” en els seus mapes a gairebé totes les capitals, encara que no tot estigui igual de malament. Excepte que els efectes del pont, amb distribució de contagis a domicili rural, ens iguali. Molt risc.