És hora d'aturar la confrontació

“Espanya és la nació més forta del món. Fa anys que vol destruir-se a si mateixa i encara no ho ha aconseguit.” Aquesta frase, atribuïda a finals del segle XIX a Otto von Bismark, l’artífex de la unitat alemanya, consola, sigui certa o no tant, en aquests temps d’aflicció, quan una sessió del Congrés deprimeix, o quan les dades sanitàries, sumades a les previsions econòmiques, esgarrifen. Espanya està en profunda transformació per les conseqüències de la pandèmia i només són conscients d’això els damnificats directes. N’hi ha prou amb un exemple: a Catalunya podrien tancar en dies 12.000

bars i restaurants per no reobrir mai. I això pot succeir a la resta d’Espanya. Hi ha qui manté l’esperança en els fons de reconstrucció que han d’arribar d’Europa –i acabaran arribant, si no es cometen errors aquí– però no per sostenir en fals, o indemnitzar, sectors que no es considerin vitals per fundar una economia transformada, més digital i més verda. Així ho marca la Unió Europea. Per raons diverses, Espanya torna aquestes setmanes a la primera pàgina dels mitjans europeus. Causem sensació: campions en la intensitat del rebrot de la pandèmia; primeríssims en indicadors econòmics baixos, i inigualables en conflictes institucionals, inclosos els judicials. En temps de conflictes greus, quan més es necessita la unitat, la batalla política desatén l’essencial. El Rei demana “un gran esforç nacional d’enteniment i concòrdia” però el calibre de les paraules explosives que es llancen des d’algunes forces polítiques ignoren la recomanació i presagien escenaris encara més inquietants. Arriba ara una moció de censura presentada per Vox contra Pedro Sánchez. El mateix expresident Aznar recomana al Partit Popular no donar-hi suport, perquè segons el seu parer consolida el Govern al no tenir cap possibilitat de prosperar. Hi ha qui estima que va formalment contra Sánchez però que està destinada a erosionar en les enquestes, encara més, el PP, amb l’objectiu de situar Vox, capitalitzant el descontentament popular, com a primera força de l’oposició. Casado té a la mà la carta de jugar a polític d’altura, assolint pactes d’Estat amb el primer partit, que és el socialista, per decisió de l’electorat. Un acord raonable i constructiu entre les dos potents forces de l’injuriat i ja superat bipartidisme, més els que vulguin sumar-s’hi, es divisa com a superació d’aquesta crisi. Què més ha de succeir en aquest país perquè els dirigents polítics entenguin l’emergència que ja perceben, perquè la pateixen, milions de ciutadans? No hi ha cap altra sortida més que arribar a aquests pactes, perquè estaven equivocades les anàlisis inicials sobre una caiguda imminent d’aquest govern per ruptura entre el president Sánchez i Pablo Iglesias. Podem no té gairebé res fora d’aquest gabinet i Sánchez necessita els seus vots, i bastants més, per aprovar els Pressupostos al gener. I s’aprovaran. Per tant, el Govern de coalició aguantarà, encara que resulti incòmode conviure amb la performance constant d’Iglesias i de Garzón. D’aquest grup, només la ministra Yolanda Díez, militant del Partit Comunista, per cert, presenta excel·lents resultats de gestió i pactes amb patronals i sindicats. És hora d’aturar la confrontació estèril i de tornar la confiança a la societat.