Abascal va buscar Casado i en va sortir escaldat

Gairebé caldrà agrair a Santiago Abascal la moció de censura, en la qual es va autoproposar com a president inviable, per la seua contribució a aclarir límits a la dreta i el centre polític. Era una moció contra Pablo Casado (encara que formalment anava contra Pedro Sánchez), a qui esperava deixar molt tocat, votés el que votés. Casado se’n va adonar ja al juliol, quan es va anunciar, i la va veure com a ocasió propícia per visualitzar la ruptura entre les dos formacions que tenen el mateix pare polític: l’expresident José María Aznar.

Les coses van quedar bastant clares. El “fins aquí hem arribat” de Casado és inequívoc. La incapacitat d’Abascal per presentar unes mínimes propostes creïbles de govern també, amb la major part de dades equivocades (com els “cinc llocs de treball que pot proporcionar una hectàrea de regadiu”, una cosa forassenyada).

Que els seus excessos verbals poden encendre mítings però apagar aspiracions presidencials ja es va veure (“la Unió Europea és una rèplica moderada de la República Popular de la Xina, de la Unió Soviètica o l’Europa somiada per Hitler”). Caldrà tenir més respecte en el futur –va per tothom– a l’opció de presentar una moció de censura, perquè es pot entrar en el Congrés com una estrella i sortir-ne estrellat.

L’àcida declaració de la portaveu adjunta de Vox, Macarena Olona, resumeix l’amargor a les files de Vox: “Parlàvem de la derechita covarda i ja sabem que, a més de covarda, és traïdora.”

Casado té ara davant de si mateix l’enorme repte de fer que la seua política s’assembli al seu discurs i que parlamentaris del PP no ofereixin episodis vergonyosos com la pregunta de la senadora Adelaida Pedrosa a la ministra Irene Montero: “No li fa vergonya ser una dona submisa a un mascle alfa?” La frontera verbal amb Vox és molt permeable.

L’altra qüestió a dilucidar és quin cost electoral pot tenir aquest discurs per a Casado. Abascal afirma que “ha agradat molt als diaris però poc entre els seus votants” i assegura que hi ha una fuga de militants populars a Vox. Però Casado té clar que les eleccions no es guanyen des dels extrems. De moment surt molt reforçat com a líder en el seu partit i en la societat. Abascal buscava el contrari. La moció, a més, va consolidar Pedro Sánchez, va enfortir Inés Arrimadas i va desdibuixar Pablo Iglesias, que hauria tingut més paper si Casado hagués optat per l’abstenció o pel sí.

El retret a Abascal, i a tots, és que la moció i els seus prolegòmens ens van fer perdre un temps preciós. Sánchez no volia arriscar-se a comunicar solemnement al país, en vigílies de la moció, amb el to dramàtic que les circumstàncies exigeixen, que “la situació per la pandèmia és molt greu”. Va esperar a fer-ho vint-i-quatre hores després de la reprimenda parlamentària a Vox.

“Vénen setmanes o mesos molt durs”, va afirmar. Més encara? Tot indica que sí. Quan alguna vegada cau un avió comercial, les portades dels mitjans mostren la desolació del paratge, les víctimes i el desassossec familiar. Poden ser cent, o gairebé dos-cents morts, dels quals ens explicaran alguns noms propis o històries de la seua fatalitat.

Ara, a Espanya, cada dia s’enterra per Covid l’equivalent a un passatge aeri i tot queda en una xifra pronunciada al pas: “Ahir, 230 morts.” Com un avió cada vegada més gran. Sembla normal i és una tragèdia estremidora.