El tema dels EUA anestesia la política espanyola

Gairebé tota l’avidesa informativa d’aquests dies s’ha bolcat en el tens culebró electoral americà, de manera que ens hem distret dels greus despropòsits esdevinguts a casa: la Fiscalia obrint una tercera investigació al rei Joan Carles per un suposat blanqueig de capitals, la supressió del castellà com a llengua vehicular a les escoles de Catalunya, el confús projecte de control de les notícies falses que va alarmar mitjans nacionals i la Unió Europea i algunes fuetades més.

Hem estat seguint un recompte de vots tan lent (i emocionant) que si es donés aquí, o a qualsevol país llatí, ens qualificarien immediatament a Washington com a “república bananera”. Potser s’ha revitalitzat una mica la nostra deficient autoestima, al recordar que a Espanya, com a França o Alemanya, se sap qui ha guanyat les eleccions tres hores després del tancament dels col·legis electorals, encara que cuegi algun diputat pel vot exterior. I són cinquanta eleccions provincials simultànies, com les votacions als cinquanta estats de la unió. Amb menys votants, esclar, i sense la tremenda allau del vot per correu pel coronavirus. Als Estats Units s’hauria de reformar la papereta única de votació que inclou els candidats a president, els parlamentaris de les dos cambres, de vegades el governador de l’estat i fins i tot referèndums sobre qüestions locals. Així s’alenteix el procés.

Però més enllà d’això, algú s’hauria d’atrevir a plantejar una reforma d’un sistema que va fer que Hillary Clinton perdés la Casa Blanca fins i tot havent obtingut dos milions i mig de vots més que Donald Trump.

De passada, podríem revisar aquí –i a veure qui té la valentia de proposar-ho– per què les formacions nacionalistes estan sobrerepresentades al Congrés dels Diputats; i per què l’independentisme català, que no arriba al 50 per cent dels vots populars, obté majories parlamentàries aclaparadores. Majories que després vulneren drets.

L’atenció permanent al cas americà no ha estat tant pel nom final del guanyador sinó per la situació en la qual un president que se sent perdedor es nega a acceptar el resultat; enardeix els seus seguidors amb contínues denúncies falses sobre un suposat frau electoral, desprestigiant el sistema nacional de vot, que és molt perfectible, però no per això trampós. La calma de Joe Biden, que ja és president, ha descobert al món un home temperat, pacient, potser molt avorrit, però amb formes d’estat, davant la rebequeria infantil –però amb poder i pistoles– de l’oponent, que es resisteix a cedir el càrrec. “Trump té molt mal perdre”, s’addueix. Tan cert com que té molt mal guanyar, i ho ha demostrat en els últims quatre anys.

Dimecres passat els Estats Units van abandonar els Acords de París en la lluita contra el canvi climàtic, al complir-se tres anys d’aquesta decisió de Trump. Suaument, aquell dia Joe Biden va anunciar una immediata reincorporació si guanyava. Els seus tuits senzills, les seues crides a l’entesa i la reducció de l’“enemic” a la categoria d’“adversari electoral”, així com el discurs de construir tots junts un país més pròsper i saludable, actuen com un sedant per a una població molt polaritzada, excitada i, en una tercera part, armada. Sedant per a ells i per a nosaltres. Però despertem-nos ja, perquè el que aquí passa és molt greu.