Gairebé tots a la cacera d'Inés Arrimadas

Paradoxal és que nombrosos columnistes i enquestadors que fallen més que una escopeta de fira donin per liquidat al partit Ciutadans, mentre que Podem, Esquerra Republicana i d’altres centren la seua estratègia a arraconar-lo. L’objectiu és que Ciutadans no formi part de la majoria que dóna suport a Pedro Sánchez en el seu previsible èxit d’aprovar els Pressupostos de l’Estat. Cridaner és que les veus més aspres es llancin muntanya amunt en una cacera contra Inés Arrimadas, a la qual se sumen furtius, sense llicència parlamentària, que procedeixen del seu partit, com Girauta, Marcos de

Quinto

i fins i tot Albert Rivera. “Si es perd la dignitat, ja no es recupera”, va dir Rivera, dinamita verbal precedida de la divertida tornada de “jo me’n vaig anar de la política per no tornar”. Gairebé un bolero.

El que està passant només s’entén per una superposició de partides polítiques. La principal és que s’aprovin els Pressupostos. En menys de 20 dies ho sabrem. Amb aquesta dada, es tornarà a certa normalitat. Espanya tindrà opció de rebre fons europeus i es garanteix l’estabilitat de la legislatura. Els Pressupostos del 21 els podrà prorrogar Sánchez al 22, si no n’arriben d’altres, i plantar-se a les eleccions el 23. La dreta no tindrà opcions fins llavors i per això arremet contra aquests Pressupostos sense aportar ni un sol número, només disparant adjectius (“govern socialcomunista”, etc.). S’entén la frustració.

Però sota d’aquesta batalla principal es juguen altres partides, principalment el projecte de liquidar Ciutadans, el partit malparat que va heretar Inés Arrimadas i que desencadena la cobdícia aliena. En les ultimes eleccions va obtenir només un milió i mig de vots perquè els somiejos de Rivera per convertir-se en líder de la dreta per sobre de Casado el van portar a perdre’n més de dos i mig, la qual cosa va suposar un retrocés de 47 diputats. Però aquest milió i mig residual de sufragis arreglaria els comptes a Pablo Casado; amb la seua desaparició donaria més qualitat de vida a Esquerra i a independentistes diversos; i aportaria a Podem seguretat de permanència en el Govern. Ho va expressar amb claredat meridiana Gabriel Rufián des de la tribuna, atiant Podem contra Arrimadas: “Tinguin en compte que si Ciutadans es recupera, i es posa en 30 o 35 escons, el PSOE podrà elegir entre vostès i ells”. Per això Pablo Iglesias va arribar pel seu compte a un acord per sumar Bildu a la majoria que donarà suport als Pressupostos, encara que els seus vots no siguin necessaris. Tot per entorpir la presència de Ciutadans en aquest bloc. I va deixar anar Echenique a mossegar el turmell d’Arrimadas amb la subtilesa verbal que gasta. Només la ministra María Jesús Montero va emparar des de la tribuna la líder de Ciutadans, que no es va arrugar per les diatribes d’Echenique: “Si no s’apugen els impostos és perquè nosaltres ho hem negociat així. [...] Y ara que decideixi Sánchez les seues aliances: o la moderació econòmica, o la radicalitat i el caciquisme nacionalista”.

És un tràngol. El tema de Bildu i la supressió del castellà com a llengua vehicular a Catalunya –això es juga a la pista paral·lela de la Llei Celaá d’Educació– revolta una part del PSOE. Fernández Vara diu que anirà “a buscar antivomitius a la farmàcia”. García Page afirma que “Podem marca l’agenda del Govern” i Alfonso Guerra encapçala un manifest. És un part difícil.