Estat d'ansietat per Covid i política

La tensió constant des de fa nou mesos –i el que ens queda– per la pandèmia de la Covid ja passa una dura factura econòmica; però en comporta una altra, no menys important, de tall psicològic. No tothom resisteix igual l’ansietat i la por, la desgràcia i la incertesa. Si es fixen en les seues feines, o en entorns familiars i veïnals, augmenten les persones afectades per aquest desafiament psicològic.

Contribuiria a mitigar aquesta factura personal el fet que es pogués confiar en una direcció assenyada i eficaç de les qüestions públiques. Però el clima d’enfrontaments en el pla polític minva aquesta confiança i agreuja la sensació de mal govern. No es divisen líders en els quals confiar perquè el curtterminisme s’imposa i les piruetes són constants.

Pedro Sánchez fa la sensació d’acceptar-ho tot per continuar a la Presidència; Pablo Iglesias està en la performance permanent perquè les enquestes li anuncien un retrocés i, una mica pitjor, l’alarma que els seus electors confiïn tant en Pedro Sánchez com en ell mateix per dirigir el país; Pablo Casado somia ser més fort i, segons Inés Arrimadas, per a això ha planejat un assalt a Ciutadans; i la líder taronja lluita per sobreviure davant de tanta ofensiva exterior, més la feina bruta dels que se’n van anar del partit i dels que marxaran ben aviat. El Partit Popular, en la seua ànsia per créixer i que Vox no li xafi els talons, pot cometre l’error habitual d’incorporar càrrecs trànsfugues d’altres, ara de Ciutadans, però emportant-se només els oportunistes; quedaran enrere els seus electors perquè mai no van ser seus, sinó del projecte. Ja hi ha llistes a Andalusia i Madrid dels que busquen aquest salt. Si Inés Arrimadas aguanta l’envit, consolidarà l’espai que va crear i després va arruïnar Albert Rivera. Hi ha un deu per cent d’electors als quals no agraden els extrems i ella és avui l’única líder acceptada per donar-los veu. Amb dos avantatges: ha començat a fer política de centre, i se li reconeix; i d’altra banda, aquí no hi haurà eleccions fins al 2023.

El calendari és determinant. Si el 2021 comença amb els Pressupostos Generals de l’Estat aprovats, Pedro Sánchez, amb pròrrogues, podria arribar al 2023, tret de sobresalts imprevistos. Quan s’aprovin els PGE, Sánchez podria enviar senyals per desmentir que a Moncloa mana Pablo Iglesias, com ell prova de simular i una part de la població es comença a creure. Quan Esquerra Republicana, perquè és a la precampanya catalana, ha necessitat anunciar com mana a Madrid, també ha estirat Pedro Sánchez, com si existís una negociació bilateral. L’entorn del President hauria de mesurar bé com l’afecten aquests anuncis a deshora i les piruetes mediàtiques d’altres, perquè si s’instal·la la creença que el seu lideratge és feble i hi està en mans de tercers, tindrà dificultats per generar confiança electoral en el futur. El temps no ho cura tot, com va defensar erròniament i va pagar car Mariano Rajoy; fiar-se només de com de lluny queden les eleccions i de l’eficàcia d’unes vacunes que encara han d’arribar, és massa arriscat.

Ara és quan la ciutadania, assetjada pel virus, l’economia i l’ansietat, necessita sentir-se liderada i comptar amb la referència d’una direcció política que estigui per la solució dels problemes i per batalles particulars.