Només la derrota de Trump ha endolcit el 2020

si no fos per la derrota electoral de Donald Trump, que es nega a acceptar la seua condició de “perdedor”, gairebé tot hauria estat negatiu aquest 2020: crisi sanitària global sense precedents; crisi econòmica induïda; crisi social sobrevinguda, i fins i tot crisi psicològica, més generalitzada del que es creu. El 2021 s’obre pas amb notícies positives i temors ben fundats: ja han arribat les primeres vacunes, però pagarem el repunt de la mortalitat per Covid, atesos els excessos nadalencs.

Es pot imaginar que amb la normalització sanitària –nou milions d’espanyols han d’estar vacunats d’aquí a mig any– i amb la recuperació que impulsin els Fons Europeus de Reconstrucció, el 2021 hauria de discórrer per vies menys dramàtiques. És mala notícia que el Regne Unit abandoni la Unió Europea però, almenys, s’ha evitat una agra ruptura. França perd tones de sardines en favor dels pescadors britànics, però Macron aspira que la castigada capitalitat financera de Londres trobi col·locació a París. Espanya patirà al rebre força menys turistes britànics i un comerç amb més traves burocràtiques. Els britànics no se sap què guanyen, perquè queden més aïllats: els seus joves perden l’Erasmus i el passaport europeu; i l’alternativa per l’acord bilateral que prometia Trump es va evaporar. La sanitat i l’economia poden i han de remuntar el 2021. El que no es veu tan recuperable és el crèdit de la política. Les enquestes ho certifiquen: després de l’atur, és la preocupació més gran dels espanyols. La incapacitat per arribar a acords parlamentaris ha assolit cotes sense precedents. Les trinxeres ideològiques acaben l’any més profundes. Per governar, el PSOE ha hagut d’aliar-se amb els populistes (en totes les seues versions, nacionalistes inclosos) i el Partit Popular continua considerant que el poder li correspon, encara que els votants no li donin suport. L’esforç del rei Felip VI per reclamar en el seu discurs la inclusió d’uns i d’altres resulta insuficient per crear un nou escenari de cooperació.

Aquest és un país de contradiccions en el qual trobem el rei emèrit, don Joan Carles, amb els seus presumptes actes d’enriquiment il·lícit, com a eficaç promotor de la República. I els populistes Echenique, Iglesias i Rufián com a agents de consolidació de la institució monàrquica, segons l’exeurodiputat Ignasi Guardans. Però aquest assumpte ara no interessa als ciutadans: preocupa la salut, l’economia i el clima polític de crispació.

Al seu torn, les ciutats i les Comunitats Autònomes avancen o s’estanquen, segons l’impuls dels seus dirigents. Barcelona està apagada des de fa temps, embrancats els seus líders en disputes identitàries. València es divisa com la beneficiada de l’abúlia catalana. Madrid exerceix d’aspirador de població, empreses i talent, encara enmig de farragoses polèmiques polítiques. Sevilla consolida la seua posició com a quarta ciutat espanyola i aspira a ser la gran capital del sud peninsular. El seu actiu alcalde, Juan Espadas, ofereix un interessant discurs estratègic que prova d’integrar el pol tecnològic de Màlaga, a Huelva, la badia industrial de Cadis i amb referències fins i tot a Lisboa, per afrontar la nova industrialització 5.0. Són temps de crisi i de canvi dels quals se surt reforçat o debilitat. És aquí on es mesuren els lideratges.