El 2021 no començarà fins al 15 de febrer

Benvinguts a un any nou que començarà amb retard. Michel Rocard, exprimer ministre francès, defensava que el segle XX havia estat molt curt perquè va començar el 1918, quan va acabar la Primera Guerra Mundial i es va consolidar un nou ordre internacional; i es va tancar el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín, que liquidava una època.

Pel mateix criteri, aquest 2021 no pot començar abans del 20 de gener, quan Donald Trump deixi la Casa Blanca després d’un final borrascós, accelerant indults injustos i execucions sumàries fins a perdre el suport del fidel Mike Pence, el seu vicepresident falcó. Però les autoritats sanitàries de tots els països estimen de quatre a sis setmanes per encaixar els efectes de contagis i morts pels excessos nadalencs; així que ens n’anem al 15 de febrer per tancar de veritat l’any més nefast del segle.

En el cas de la Unió Europea aquesta data quadra perquè, encara que el Brexit ja és una realitat, els seus efectes necessitaran unes setmanes per apreciar-se. De moment només sabem que la nit de Cap d’Any al Regne Unit va ser la més trista des de la Segona Guerra Mundial; que el pare i la germana de Boris Johnson aspiren a nacionalitzar-se francesos per no perdre el passaport comunitari i que Escòcia ja ha rellançat la seua campanya independentista amb suggeridors missatges a l’Europa que no vol abandonar. El trio Cameron, Theresa May i Johnson passaran a la història com a artífexs del Regne des-Unit.

El 15 de febrer Espanya començarà també el nou any perquè les eleccions catalanes del diumenge 14 reordenaran també la política nacional. Sabrem si Vox prossegueix la seua escalada sobre el Partit Popular, que ha fitxat com a estrella catalana Lorena Roldán, i coneixerem la reducció del pes electoral de Ciutadans. Que retrocedirà és segur, però, si no és catastròfic, el partit d’Inés Arrimadas continuarà el seu lleu ascens (l’últim CIS li concedeix 12 diputats sobre els 10 actuals al Congrés).

La partida forta es juga entre els socialistes i Esquerra Republicana; i més enllà com sempre, entre Junqueras i Puigdemont. Existeix “por de la decadència catalana”, com escriu Enric Juliana, després de vuit anys d’un procés que no ha aportat res. Pedro Sánchez ha mogut la potent fitxa Salvador Illa, el retorn del qual a Catalunya ha inquietat tots els partits. El PSC-PSOE no es resigna a anar d’etern perdedor davant l’independentisme i juga fort provant de mobilitzar el vot constitucionalista i el catalanisme moderat. “Torna la Catalunya que parla i no crida, la Catalunya que sempre va ser referent”, assegura Illa. Ho diu en castellà, amb alguna expressió catalana al mig, sense els complexos lingüístics d’Iceta, que va utilitzar exclusivament el català al Parlament.

Partida política espanyola al tauler català fins aquesta data. Sánchez té ja una assegurança de legislatura amb els Pressupostos aprovats, que podrien prorrogar-se al 2022, però un mar de problemes davant: l’impacte de la crisi econòmica induïda per la pandèmia, més la inestabilitat social que comporta; el repte de moderar la despesa i limitar les pensions, com demana Europa; el reequilibri de l’Espanya rural i la urbana, etc. I tot això convivint amb un soci, Pablo Iglesias, que juga a govern i oposició alhora. Ja ho veuen: el 2021 serà un any curt però de molt alta intensitat.