La política surt malparada de la pandèmia

Els líders es mesuren en les crisis, no en la rutina. La classe política ja arribava molt poc valorada a la pandèmia, segons diverses enquestes internacionals, però sortirà amb el prestigi malmès.

Esclar que hi ha hagut excepcions i es reconeix la gestió d’Angela Merkel a Alemanya –a qui Europa trobarà a faltar– i de Jacinda Ardern a Nova Zelanda, entre d’altres; o de ministres eficaços de Salut Pública, com Rafael Sánchez Cárdenas, a la República Dominicana, o dels dimissionaris ministres brasilers per discrepar amb Bolsonaro. O del coratge d’alcaldes com el de Manaus, Arthur Neto, que va reclamar ajuda fins a la jove activista climàtica Greta Thunberg i va sortir en defensa dels indis de l’Amazònia que podien sucumbir davant de la Covid-19.

.

O governadors com Andrew Cuomo, de Nova York, que va plantar cara a Donald Trump per inoperant. I una legió d’alcaldes, gairebé anònims, a tot el món lluitant contra l’adversitat i la sorpresa de la Covid. En tenim prou amb un exemple: la crònica d’una alcaldessa espanyola, Ana María Romero, de Montoro (Còrdova), sobre els esforços per mantenir en condicions dignes la residència municipal d’ancians. Reconforta per la generositat de tantes persones de la Sanitat i les cures que han donat valor i amor en aquesta tragèdia col·lectiva.

Assistim a un espectacle mundial de solidaritat, la qual cosa reforça l’esperança. Però no pot ocultar-se que també hi ha decepció per la inoperància i la imprevisió en molts estaments, principalment polítics. Hem vist monges i religiosos abnegats en asils i hospitals en missions a l’Àfrica i Amèrica: però impossible no censurar el bisbe de Cartagena (Espanya), que es va vacunar saltant-se el torn, com han fet comandaments militars en diversos països.

Res no serà igual després d’aquest flagell. Ni en la sanitat, en l’economia ni en les institucions. A Itàlia, després del fracàs de la política s’ha cridat a presidir el Govern Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu (BCE), “salvador de l’euro” en la passada crisi.

Amb 209.000 milions per repartir dels fons europeus de recuperació, serà el millor garant del seu bon ús, que corrien el risc de dilapidar-se pel mal govern i per la penetració de la màfia a l’estat italià. El seu país ho celebra.

Draghi, una barreja de banquer i polític, és un exemple de com resoldre els errors polítics durant les crisis. La ciutadania exigeix alternatives. La solució italiana pot exportar-se, encara que el problema és que no tots els països tenen un Draghi per posar al capdavant del negociat públic.

En els debats de les recents campanyes electorals a l’Equador i a Catalunya, per exemple, els criteris d’eficàcia en el govern han passat al davant de les típiques tensions entre esquerra i dreta, o de qüestions identitàries. Formar governs solvents és el desafiament, més que mai. Pel camí, la desinformació s’ha disparat.

El negacionisme de les vacunes contra el cocnavirus ha aflorat fins i tot en portaveus insospitats abans, com el cantant Miguel Bosé. I ha proliferat la fabricació de mentides venudes com a notícies. Aquesta és una altra pandèmia que cal combatre amb el fàrmac de la credibilitat. Malgrat tot, és la gran oportunitat del periodisme, que també està desprestigiat.

“Temps difícils”, com diria Dickens, dels quals uns surten reforçats i altres, desprestigiats.