Més decadència que independència

“Espanya va bé”, repetia el president Aznar el 2004, amb mofa dels humoristes. Eren anys en què es covava una bomba de rellotgeria amb la construcció immobiliària desencadenada i privatitzacions en benefici dels seus amics, que va esclatar amb la tragèdia del 2008.

Molts encara no s’han recuperat, i ho han encadenat amb la crisi actual. Espanya no anava tan bé llavors, com deia Aznar, ni la seua democràcia està tan malament ara, com diu Pablo Iglesias.

El president Pedro Sánchez ha sortit al pas: “Espanya és una democràcia plena i resulta inadmissible qualsevol tipus de violència.” Més encara: el secretari d’Estat d’España Global, Manuel Muñiz, ha detallat els índexs internacionals que acrediten la salut democràtica i ha llançat aquest míssil al vicepresident Iglesias: “El discurs que deslegitima les institucions democràtiques des del seu si és particularment irresponsable.” Insisteix Iglesias que “la pèrdua de qualitat d’aquesta democràcia és alta”. Sobretot la qualitat dels dirigents polítics, es podria dir.

Ha estat una setmana de vertigen. El 14-F, eleccions a Catalunya amb molt baixa participació, més diputats independentistes i irrupció de la ultradreta de Vox a costa de les altres dretes temperades.

Tot seguit, incendis als carrers i saquejos de botigues a compte de l’ingrés a presó del raper Pablo Hasél, que es va atrinxerar a la Universitat de Lleida amb alguns seguidors. S’hauria de reformar com més aviat millor el Codi Penal per no penar amb presó insults i ofenses.

Però resulta que la presó li arriba per acumulació de condemnes per agressions. És un individu violent, no només amb paraules, que va agredir periodistes, un testimoni d’un judici contra un amic seu i altres persones.

Ara el converteix en heroi una aliança entre populistes i grups antisistema. És el drama de la informació actual: la notícia del seu empresonament i de la resposta solidària va volar en xarxes i mitjans superficials, mentre que el seu historial delictiu violent s’amagava, o es distribuïa gota a gota.

Encara estan per emetre’s a les televisions les imatges de les destrosses que ell i els seus seguidors van causar a l’interior de la Universitat. Impossible no demanar-li responsabilitats materials.

Són preocupants signes de decadència econòmica i moral, com ho és també la censura pública de governants independentistes a l’actuació de la seua policia. Celebren els mitjans afins que els diputats independentistes creixen. Cert. Dissimulen una altra informació: els seus votants baixen. El 2017 superaven els dos milions. Ara no van arribar al milió quatre-cents. Amb el 27% del cens electoral, independència poca. El risc principal és la decadència. Prenguin nota Catalunya i Espanya. No anem bé.