El rei Joan Carles no vol morir lluny

El rei Joan Carles es va apropiar, gairebé en exclusiva, la setmana informativa a Espanya: a l’inici pel quaranta aniversari del cop d’estat del 23 de febrer del 1981 i, al final, per la regularització fiscal de més de quatre milions d’euros, presentada voluntàriament. El rei emèrit va parar llavors el cop d’estat, però s’ha infligit ara un nou autocop d’imatge.

Felip VI va elogiar en les Corts la meritòria intervenció del seu pare en controlar l’intent colpista. Només dos dies després, va patir un nou menyspreu per l’actuació irregular del seu progenitor.

El senyor Joan Carles no els ho posa fàcil al seu fill, ni a la continuïtat de la institució monàrquica. El president del Govern, Pedro Sánchez, va ser explícit en rebutjar la conducta del rei emèrit i elogiar l’exemplaritat en l’actuació de Felip VI.

No hi ha dubte que el rei va parar els colpistes i va salvar la democràcia aquell dia. Els dubtes els sembren sense fonament alguns dirigents polítics.

Qui estigui ben informat sap que, si el senyor Joan Carles hagués participat en la conspiració, els insurgents haurien aconseguit el poder en hores. Diversos generals no van treure els tancs només per lleialtat al cap de l’Estat.

No va ser l’únic a defensar la Constitució: un grup de militars d’elit van controlar l’assalt, alguns de molt lligats al tinent general Gutiérrez Mellado. Quintana Lacacci, capità general, va impedir que les guarnicions de Madrid se sumessin al cop.

El terrorisme independentista d’ETA el va assassinar després. Segurament no és casualitat.

Com tampoc no ho és que uns “delinqüents colombians” incendiessin el pis dels pares del comandant Cortina, dels serveis secrets, que va tenir un paper fosc en el cop; va ser absolt i considerat traïdor pels condemnats. El seu pare, en cadira de rodes, no va poder escapar de les flames.

En aquest domicili Cortina s’havia reunit amb Tejero, el guàrdia civil que va assaltar el Congrés. Urgeix aixecar el secret de les comunicacions i documents sobre el cop del 23-F per aclarir alguns passatges col·laterals, per més que l’essencial sigui conegut.

“L’únic secret del cop és que no hi ha secret”, afirma Javier Cercas. Ho comparteixen periodistes i historiadors, autors de treballs sobre el dramàtic episodi.

Ho narrem, amb veus de protagonistes, en la sèrie documental de Canal Història 40 años de democracia..

Hi ha dos personatges que responen al nom de Joan Carles I: el jove rei que creu, i encerta, que la Monarquia només té possibilitats de sobreviure en democràcia, per la qual cosa encarrega a Adolfo Suárez un govern per superar la dictadura; i l’altre, el rei que al final de la seua vida, presumptament, es barreja en operacions de comissions fraudulentes que acaben desprestigiant-lo. És una opció personal però de gran transcendència institucional perquè polvoritza el prestigi acumulat i deixa el seu successor en situació compromesa.

Felip VI ja ha renunciat a l’herència, que desconeixia, en dos fundacions situades a Liechtenstein i Panamà. A més ha tallat l’assignació monetària de l’Estat al seu pare i va forçar que sortís d’Espanya, almenys temporalment. El rei emèrit no vol morir lluny. D’aquí aquests moviments que, segurament, no han acabat. Atents a la pantalla.