Més intriga política que en una sèrie de TV

Com deu estar la política espanyola si divendres a la nit un dubta entre veure una sèrie de Netflix de gran intensitat o els informatius de TV amb les traïcions i escaramusses de la setmana! Els últims dies n’hi ha hagut per sucar-hi pa. Moció de censura per sorpresa a Múrcia, anunciada per Ciutadans i PSOE, per enderrocar el govern del Partit Popular, a més amb efecte mirall a l’ajuntament de la capital.

Nit intensa la que va seguir aquesta doble bomba. Misterioses converses amb alguns signants de la proposta que buscava enderrocar el poder del PP, imbatible allà durant un quart de segle.

Però n’hi va haver més: en despertar, Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, anunciava eleccions anticipades i en el mateix moment –els tribunals diran qui va entrar primer a la meta– es presentaven dos mocions de censura contra ella. Per no ser menys, a Castella i Lleó, moció contra el president Mañueco del Partit Popular, avalat per Ciutadans.

Una cadena de terratrèmols inesperats.

Quan provàvem de reposar-nos d’aquesta bogeria informativa, nou tomb a Múrcia: tres dels signants de la moció de censura “miraculosament” “se’n van penedir”. Ai, aquella nit! El president Miras, que per unes hores va estar liquidat a les notícies, els va nomenar consellers del seu govern. “S’han venut per 79.000 euros anuals i un cotxe amb xòfer a la porta”, va acusar la diputada de Ciutadans, que ja es veia presidenta. Caldrà donar ordres molt clares a aquests conductors perquè, amb tant sobresalt, potser es fan un embolic i transporten un trànsfuga en comptes d’un conseller, tenint en compte que alguns polítics tenen aquesta doble condició.

En aquest embolic, hi ha qui no es resignava a perdre protagonisme. Per exemple, el líder de la ultradreta, Santiago Abascal, que va aparèixer a Múrcia, en un bany de multituds.

Tampoc no va voler quedar fora de focus l’independentisme català: Laura Borràs va ser elegida presidenta del Parlament. Hi ha 135 diputats, però van escollir precisament la que té a la Justícia una causa pendent d’investigació per suposada corrupció, a l’afavorir amb adjudicacions públiques un amic. Aquesta elecció –que rebutjaven altres diputats– garanteix emocions a mitjà termini. Cal ser previsors i facilitar oportunitats per seguir amb la trama narrativa de la repressió estatal.

Aquests culebrons abans eren gairebé patrimoni de la política italiana. A Europa es va encunyar el terme despectiu de “repúbliques bananeres” en al·lusió al Carib i Amèrica Central. Així es va acreditar durant dècades el desprestigi de tants líders. Siguem més humils, perquè això està passant a Espanya. Però, ves per on, Itàlia ha emprès un altre camí i ara recupera pesos pesants per dirigir el país: Mario Draghi, exgovernador del Banc Europeu, per presidir el govern i ara Enrico Letta, exprimer ministre, per liderar el Partit Democràtic. Gran nivell.

Per fortuna, aquests informatius que en la política de l’embolic competeixen amb sèries televisives també portaven la bona nova dels 11.000 milions d’euros en ajuts governamentals per a treballadors autònoms i pimes colpejats per la crisi de la Covid.

Aquests fons poden salvar del tancament milers d’empreses, si es distribueixen ràpidament. “Si tarden, tots morts”, adverteix un empresari hostaler de les illes Balears. Juguem contra rellotge.

Però informativament no té color: és la crònica discreta de la reconstrucció econòmica, competint amb el thriller de la política esbojarrada. Avís: aquesta setmana arriben nous capítols.