Espanya necessita un partit de centre

Nous capítols de la imaginària sèrie Política espanyola trepidant. Dilluns va començar el terratrèmol: Pablo Iglesias va anunciar la seua sortida del Govern per ser candidat a Madrid, amb risc de canviar una vicepresidència nacional per un lloc en l’oposició regional.

Als tres dies, Ciutadans va canviar el seu candidat a Madrid per Edmundo Bal; o sigui, el portaveu centrista al Parlament nacional fa un pas generós amb risc de quedar-se com a portaveu regional, o al mateix carrer. Què tenen en comú aquestes dos inesperades decisions? Doncs que tant Iglesias com Bal proven d’evitar la desaparició a Madrid dels seus respectius partits; sense ells, marcaven a les enquestes menys del 5 per cent, mínim per entrar a l’Assemblea.

Amb el reforç d’aquests il·lustres candidats veurem en què queden. La batalla de Madrid del 4 de maig serà determinant per a la legislatura espanyola.

Encara sense deixar el Govern, Iglesias ja polaritza la política madrilenya atacant directament la presidenta popular, Isabel Díaz Ayuso, encantada de l’envit perquè això pot atansar-la a la majoria absoluta. Els partits que queden al mig d’aquest arc voltaic poden electrocutar-se, amb sacrifici del socialista Ángel Gabilondo, que podria ser millor president que candidat.

Pablo Iglesias té un altre objectiu: desmarcar-se del president Pedro Sánchez amb la Llei d’Habitatge com a pretext. El període governamental de Podem li ha passat factura.

Va provar malament allò del seu xalet, encara que tenia dret a adquirir-lo; però encara pitjor que imposés el matrimoni al Govern. Volia donar projecció a Irene Montero, potser com a futura hereva, però és la més mal valorada amb ell.

Ocuparà la vicepresidència Yolanda Díaz, la millor ministra de la quota Podem. És del Partit Comunista, però ha estat capaç d’arribar a acords amb patronals i sindicats.

L’historiador Hilario Ragué, benedictí, ens narrava així els excessos en la segona República, anys 30 del segle XX: “Quan en aquelles lluites de poder es va saber que els comunistes havien vençut els anarquistes, el món catòlic va respirar.”. Amb una polarització creixent de la política, resplendeix la necessitat de comptar amb un partit de centre, com a frontissa per donar suport a governs de dreta o esquerra i escapar-se del xantatge nacionalista. Ho va intentar Adolfo Suárez amb el CDS, però el va vèncer la salut. Ho va aconseguir Albert Rivera amb Ciutadans, però quan entrava al port va estavellar el vaixell contra les roques.

Els seus nàufrags sobreviuen amb moltes dificultats i errors, com la mal mesurada moció de censura a Múrcia. Perden gent diàriament encara que molts d’ells més que centristes eren oportunistes. Higiene ètica. Però no estan morts. Les investigacions reiteren que entre un set i un deu per cent de l’electorat reclama un partit de centre. Suficient per existir, influir i moltes vegades decidir.

El Partit Popular de Pablo Casado vol sumar-los a la seua causa però un oficial veterà de campanyes polítiques, Paco Salazar, ara número dos d’Iván Redondo a Moncloa, corregeix l’aritmètica: “Dos i dos en política no són quatre, sinó tres.”

Malgrat l’OPA popular contra Ciutadans, Inés Arrimadas resisteix. Tenen Luis Garicano com a excel·lent europarlamentari d’influència a Brussel·les i Edmundo Bal disposat a presentar batalla a Madrid. Aquest advocat de l’Estat, motard i percussionista en estones lliures, vol batallar pel centre. Serà ferotge. Posin-se a cobert.