Encallats en política, economia i vacunes

Estem encallats, com el vaixell de càrrega gegant al canal de Suez que bloqueja l’economia internacional i dispara el preu del petroli. Encallats com els fons europeus de recuperació al Tribunal Constitucional alemany. O com la investidura a Catalunya. O com la batalla política de Madrid, exemple extrem de polarització, amb resistència activa dels moderats –centristes, socialistes i Més Madrid– per no quedar electrocutats electoralment.

Gairebé encallats també en vacunació, perquè els subministraments escassegen i la situació torna a empitjorar. I encallada la recuperació econòmica, els indicadors de la qual es revisen a la baixa.

Entre el poc que es mou a Espanya hi ha la moció de censura a l’ajuntament de Múrcia, que ha rellevat l’alcalde popular després d’un quart de segle d’hegemonia. I continua l’intent de demolició de Ciutadans dirigit per Fran Hervías, eficaç constructor del partit a les ordres d’Albert Rivera, i ara especialista en demolicions polítiques, amb despatx a la seu popular. El titular de la setmana se l’ha emportat l’hàbil actor Toni Cantó, que en només uns dies ha saltat des de l’Executiva de Ciutadans fins al cinquè lloc de la llista del PP a Madrid. És el seu tercer o quart partit. Molt art en l’escenari polític.

Però Ciutadans no està mort, encara que el degoteig programat de baixes i cops d’efecte seguirà. Falta la traca final, a la qual ja li poden anar posant nom propi.

Mentrestant, es dona per descomptada la fuga d’un alcalde de capital de província que saltaria així al seu tercer partit. Uns acròbates.

La formació que va heretar, en les pitjors condicions, Inés Arrimadas reté persones de vàlua com Luis Garicano, Begoña Villacís, Susana Solís, Guillermo Díaz o María Muñoz Vidal, entre d’altres, convençudes que una força de centre és legítima reclamació d’un deu per cent de la població. I una necessitat davant la polarització.

En algunes enquestes ja s’aprecia un tall de la sagnia a Madrid, pel qual Edmundo Bal podria tapar la ferida oberta i aconseguiria representació. No és segur. Dependrà de la campanya.

Mentrestant, Catalunya continua ancorada al seu bucle infinit amb una baralla cruel entre Esquerra Republicana i els neoconvergents. Pere Aragonès no és investit encara president de la Generalitat perquè no accepta sotmetre’s al Consell de la República que gestiona des de Waterloo Carles Puigdemont, l’expresident fugat.

Per això Junts s’absté, cosa que encalla l’elecció. Un despropòsit que impedeix la recuperació d’una comunitat que exigeix govern eficaç després d’anys d’abandó.

És urgent perquè als indicadors econòmics i estratègics Catalunya cada vegada pesa menys. Objectivament és així, encara que dir-ho generi tuits irats dels qui no llegeixen estadístiques per si els desmenteixen.

Divendres passat al Parlament, a la mateixa tribuna des de la qual es va projectar Inés Arrimadas, el diputat popular Alejandro Fernández va ridiculitzar la presidenta Laura Borràs amb una intervenció memorable. “És vostè una crac, senyora Borràs. Diu feixista a l’Estat espanyol opressor i es treu una plaça de funcionària vitalícia en aquest Estat feixista. Ni els agents dobles de la guerra freda aconseguirien tal proesa. Si això és un Estat opressor, cal convenir que d’oprimir, oprimeix de pena.”

No es perdin a YouTube aquesta intervenció. El crac és el diputat popular. Segueixin-li la pista.