Madrid: campanya amb pedres i vacunes

Prenguin nota: dimarts, quatre de maig de 2021. Eleccions autonòmiques a Madrid. Regió de gairebé set milions d’habitants, escullera de les espanyes, laboratori polític, amb un PIB com el de Portugal, aparador al món i, últimament, des que la presideix la conservadora Isabel Díaz Ayuso, amb un particular “nacionalisme”. Per a alguns, amb el victimisme model Catalunya, la Catalunya ara paralitzada pels seus dimonis interns sobiranistes. Però a ella això li funciona i està a un pas d’aconseguir la majoria absoluta.

El president espanyol Pedro Sánchez ha anunciat que acudirà en socors electoral dels seus. El vicepresident Pablo Iglesias ja va dimitir per encapçalar el cartell i evitar la desaparició del seu partit a Madrid. El portaveu de Ciutadans, Edmundo Bal, també és candidat dels centristes de Ciutadans, que, si són esborrats de la capital, corren risc d’evaporar-se a Espanya. I el líder ultradretà Santiago Abascal, que puja a tot arreu menys a Madrid, auxilia Vox perquè, si es dispara Isabel Ayuso, pot quedar fora de l’assemblea regional. Aquesta senyora pot reunificar la dreta tripartida.

Resumint: és tal l’empenta de la presidenta candidata Ayuso, que ha exigit un desembarcament de bombers de la política nacional, a saber, Sánchez, Iglesias, Bal i Abascal, per no ser els seus partits abrasats per les flames populars. Paradoxalment, el menys imprescindible en aquesta batalla és el líder popular Pablo Casado, autor en el seu dia de l’ocurrència de nomenar candidata Isabel Díaz Ayuso davant de l’estupor del seu entorn, i avui amb risc cert de ser devorat per la seua criatura. Casado és el seu cap polític, però el quatre de maig podria ser-ho menys.

Cada bomber nacional acudeix a la campanya a Madrid amb les seues armes clàssiques. Sánchez polemitzant amb Ayuso per les vacunes, de govern a govern. Iglesias proclamant-se baluard davant la ultradreta i Abascal amb incidents. Va buscar el punt més sensible de l’esquerra radical, la plaça Roja del barri emblemàtic de Vallecas, i cap allà que se’n va anar amb ànim d’aconseguir pedrades que li permetessin recuperar minuts de televisió. Un èxit: els incidents li poden reportar algun escó, ja que Vox a Madrid estava a l’UCI davant la presidenta, pletòrica d’expectatives.

Èxit per a ell i una pena per a la capital, que no vol passejar-se pels telenotícies del món com un suposat lloc d’enfrontaments violents, perquè no és així; com no mereix Barcelona ser associada a la crema de contenidors. Els mitjans ho amplifiquen tot, és veritat; però ja hem de comptar-hi.

D’altra banda, la pandèmia es conté a Espanya, encara que a Madrid una mica menys. És una carrera contra rellotge entre vacunats i infectats.

Segons el centre de control de Red Eléctrica Española, el consum elèctric ja iguala l’època pre-Covid però només al matí. Això vol dir que l’activitat econòmica i industrial s’ha recuperat, però no tant la vida comercial, més intensa a les tardes, i l’hostaleria i el lleure a la nit.

Tot i així, en un mes pot canviar tot a millor: amb 400.000 vacunats al dia podrem estar ja amb un quart de la població immunitzada i arribar a la meitat a l’entrada de l’estiu. Només la política no surt de cures intensives.

En comptes de ser solució, és la tercera preocupació ciutadana, després de l’economia i la pandèmia. Patètic.