Ni hi ha fons per a tot, ni es demanen bé

No hi ha conversa política, social o empresarial a Espanya que, al parlar de dificultats, no inclogui aquesta frase ja tòpica: “Ara, amb els fons europeus que venen...” Els reclamen artistes, cambrers, agricultors, professors, alumnes, artesans, esportistes, polítics i consultors especialitzats a vendre fum. Tanmateix, els fons europeus de recuperació poden generar una gran decepció; com la dels habitants de Villar del Río, quan, a la pel·lícula de Luis Berlanga Benvenido, Mister Marshall, la caravana de cotxes va passar de llarg i només hi va deixar frustració.

És cert, com diu el president Pedro Sánchez, que som davant del Pressupost d’ajuda més alt de la nostra història i que després d’aquesta aportació pot sortir una Espanya canviada. Però no cal donar-ho per fet.

Primer, perquè Espanya és un dels països que pitjor executa els ajuts europeus, com va denunciar al Foro Next Educación el professor Luis Garicano, eurodiputat de Ciutadans. Una tristesa.

Hi ha programes de fons Feder dels quals només s’assoleix el seixanta per cent, o fins i tot menys. La resta mai no arriba a Espanya.

O els fons es demanen malament, o es reclamen per a assumptes que no corresponen, o s’apliquen amb desviació d’objectius. (Confesso la meua perplexitat la setmana passada a Zamora quan tres persones ben informades de la província m’asseguraven que alguna partida de fons del programa europeu Interreg, d’aplicació només en territoris fronterers, s’havia quedat a Valladolid en el seu viatge des de Brussel·les).

Preguntin a Castella i Lleó pel centralisme de Valladolid; o a Aragó pel de Saragossa..

Però tampoc no hi ha gaire confiança que el Govern espanyol tingui en compte, per a l’adjudicació d’aquests fons, tots els desequilibris que malviuen en la societat espanyola. Existeix desigualtat econòmica, com n’hi ha de gènere, però també desigualtat territorial.

Persisteix, després de gairebé mig segle de democràcia, la injustícia de la dictadura que va condemnar unes províncies a ser subsidiàries d’altres. L’Espanya avui despoblada va aportar mà d’obra per al desenvolupament de Catalunya, Madrid, València i el País Basc, preferentment.

Avui envia els seus joves més ben formats a les mateixes destinacions; i els que allà no caben, emigren a l’estranger, com van fer els seus pares o avis. A l’arribar la tecnologia de producció hidroelèctrica, aquesta Espanya interior, a més, va aportar les seues valls perquè s’inundessin, amb reduïdes indemnitzacions pagades amb anys de retard.

Avui es reclamen els seus camps per instal·lar milers d’hectàrees de plaques fotovoltaiques per produir electricitat neta, sense atendre el patrimoni paisatgístic que es destrueix, com denuncia Terol Existeix. La tecnologia i els requeriments canvien, però el mecanisme d’injustícia és el mateix.

La democràcia no pot castigar aquests territoris com va fer la dictadura..

Inquieta la insensibilitat amb què alts funcionaris de l’Estat conversen sobre aquesta “divisió social” entre províncies, que es dona per inamovible. Quan s’anuncien grans inversions, a compte d’aquests fons, per aplicar en centres industrials ja consolidats, s’ignora l’Espanya marginada i s’aprofundeix la desigualtat territorial del país.

L’Espanya urbana ha d’atendre la reclamació de l’Espanya rural, de la qual, en última instància, depèn per a la seua alimentació i per a la seua salut mediambiental, com acaba de demostrar-se en la pandèmia. És imprescindible

una transició energètica, però també una transacció justa entre províncies.