Madrid és la mare de totes les batalles

Si Bagdad va ser “la mare de totes les batalles” en la guerra de l’Iraq, Madrid és escenari aquestes setmanes, més que mai, de la mare de totes les batalles polítiques d’Espanya, i en part d’Europa. La campanya electoral del 4 de maig ha rebentat per l’alta tensió generada per l’extrema dreta, potent però en retrocés a les enquestes.

La seua negativa a condemnar les amenaces amb bales al líder populista d’esquerra, l’exvicepresident Pablo Iglesias, va arruïnar un debat a la Cadena SER i va sembrar de dubtes els últims deu dies de la campanya. Amb tanta tensió emocional, el vot és més imprevisible.

Suspesos els debats que faltaven, l’escalada verbal és de difícil contenció. L’autoria de les amenaces (un text amb bales al sobre) que van rebre també el ministre de l’Interior i la directora de la Guàrdia Civil està encara sense aclarir.

Això de Madrid és molt més que la clàssica confrontació entre dreta i esquerra després de 26 anys de governs conservadors. També és una lluita pel model econòmic imperant (neoliberalisme radical o no) en aquesta comunitat de set milions d’habitants i amb un PIB una mica superior al de Catalunya i al de Portugal.

S’hi juga la supervivència del centre polític representat per Ciutadans, partit construït, i després destruït, per Albert Rivera. Per a les esquerres és terreny de confrontació, i alhora d’aliança necessària, per intentar governar.

És un espai per reunificar les dretes (“quan jo me’n vaig anar, n’hi havia una i ara n’hi ha tres”, proclama l’expresident Aznar). Però és, sobretot, un laboratori d’assaig a Europa de les tècniques electorals trumpistes interpretades per una extrema dreta desafiadora en el terreny polític i en el terreny personal.

Es compleix un any d’assetjament davant de la residència de Pablo Iglesias, la seua parella, la ministra Irene Montero, i els seus tres fills; i constants frases despectives a l’adversari: “Tregui’s aquesta cara d’amargada que té”, li va etzibar a la ràdio la candidata ultra Rocío Monasterio Mónica García, de Més Madrid. “Provi de ser educada, a veure com li va”, li va recomanar el socialista Ángel Gabilondo.

Dos dies abans, en el debat de Telemadrid, Monasterio va afirmar sense immutar-se que li havia hagut d’explicar a Mónica García “el que era la Covid, perquè no ho sabia” (Monasterio és arquitecta i García és metgessa anestesista, a temps parcial en la política i diàriament a l’UCI d’un hospital)..

Fins divendres passat semblava que el to de la campanya era aspre però, tot i així, contingut. Iglesias, que va començar dient que “caldria ficar a la presó la presidenta Isabel Díaz Ayuso”, s’havia moderat.

En la calma tensa, va esclatar la tensió entre l’ultradretanisme de Vox i Podem, descol·locant tothom. La popular Ayuso doblarà els seus escons, però, si li falten diputats per a la majoria, només poden sortir de Ciutadans o de Vox.

El greu és que Ciutadans no és segur que sobrevisqui, i Vox ja se sap que és un soci molt contaminant. La seua radicalitat creix a mesura que se sent més feble.

El que es juga a Madrid és evitar l’ascens de la ultradreta al govern, com ja ha succeït a Múrcia. Per això tot Espanya, Europa i Amèrica estan tan atentes a la batalla de Madrid.