Claus emocionals del terratrèmol polític

A la marea d’articles i declaracions explicant la gran victòria electoral d’Isabel Díaz Ayuso, del Partit Popular de Madrid, va destacar una frase clau de la vicepresidenta socialista Carmen Calvo: “Ha estat una derrota... que no ens esperàvem.” Potser en aquest dubte a meitat de frase va evitar dir “humiliant”.

Però tot i així no té pèrdua. “No ens l’esperàvem”, afirma.

Descartant que mentís, la seua sorpresa confirma definitivament que els caps socialistes porten molt temps sense pujar a un taxi, sense sentir converses al metro o l’autobús, sense parlar amb joves fastiguejats per l’atur i les restriccions... i sense entrar a restaurants populars d’aquells que ofereixen a la carta “patates a l’Ayuso amb un parell d’ous”.

Qualsevol persona informada, amb ulls i orelles ben obertes, intuïa que Ayuso arrasaria, però, al davant, hi havia enquestadors que pronosticaven un empat, estrategs que enviaven el candidat Ángel Gabilondo a l’escorxador i il·luminats curtterministes que van recomanar assaltar amb moció de censura el Govern regional de Múrcia, sense adonar-se que activaven la bomba electoral de Madrid. Va faltar intel·ligència emocional, va sobrar curtterminisme i eslògans passats.

Més sociologia, més psicologia i menys política de saló. “Els números donaven a Múrcia per acabar amb la dreta al Govern al sumar diputats socialistes i de Ciutadans, però el Partit Popular corrupte va contraatacar comprant parlamentaris trànsfugues”, va ser l’explicació oficial de l’esquerra.

Bé. Però n’hi ha una altra: a Ciutadans hi havia dos diputades enfrontades a mort; una havia de ser la presidenta i es disposava a liquidar l’altra i això se sabia en la petita Múrcia.

Així que no és segur que el número dos del Partit Popular hagués de comprar literalment ningú. N’hi va haver prou amb una pregunta: “Tu prefereixes ser demà mateix consellera del Govern o cadàver polític?” Més anàlisi emocional i menys aritmètica conspiradora.

Isabel Díaz Ayuso està en deute amb els estrategs socialistes que li van facilitar convocar eleccions a Madrid per l’afront de Múrcia i que no van detectar l’estat anímic de la població després d’un any llarg de pandèmia i atur. Davant l’ansietat esgotadora i el desig de recuperar la primavera quotidiana, Ayuso oferia proximitat i frases senzilles, inspiradores, fins i tot simplistes de vegades. Simplificació trumpista, s’ha etiquetat. Potser.

Per la seua banda, els socialistes van seguir el joc a Pablo Iglesias, que va llançar la màxima de “feixisme o democràcia”. Un despropòsit.

Madrid no és feixista, encara que s’inclinés ara per la dreta populista, fins i tot als barris obrers, i va oferir un espectacle democràtic en votar en pau el 75 per cent del cens. Els únics sobreactuats van ser els ultradretans de Vox i el mateix Pablo Iglesias, que va acabar sortint de la política institucional.

En el seu discurs va reconèixer que generava molta més animadversió de la que imaginava. “Hauria votat el socialista Gabilondo perquè és solvent i honest, però no perquè s’aliés després amb Iglesias”, expliquen algunes persones.

Li pot passar a Pedro Sánchez en dos anys. Però encara no hi ha res segur.

L’únic cert és que ha començat a Madrid, al voltant del Partit Popular, la reunificació de la dreta espanyola. Ciutadans s’esvaeix i Vox es manté, amb un lleu creixement. Abans, per governar Madrid es necessitaven els seus vots; ara només la seua abstenció. Madrid és molt important, tant com la setena part d’Espanya. Però només és la setena part. Veurem.