Pausa política amb millora en economia i sanitat

El mercat immobiliari s’activa. Comprar habitatge es complica perquè es venen de seguida. El trànsit rodat augmenta. Les empreses recuperen negoci. Les agències de viatges i l’hostaleria somriuen, tot i que el turisme internacional encara es resisteix. Però arribarà el juliol i l’agost perquè Espanya vacuna cada dia l’u per cent de la població. En tres mesos, una altra vida.

Mentre això succeeix, la política viu un temps d’espera. Desesperant ja a Catalunya perquè l’independentisme no ha aconseguit formar govern en tres mesos.

Puigdemont exigeix que el President de la Generalitat depengui del Consell de la República a l’exili, que ell encapçala i només els seus reconeixen. Existeix una altra combinació per no repetir eleccions: que Esquerra Republicana accepti vots dels comuns (de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau), amb abstenció dels socialistes, encara que aquests van guanyar en nombre de vots.

Però Esquerra no s’atreveix a contrariar Puigdemont. Enfurismaria les organitzacions tipus Òmnium i Assemblea Nacional Catalana.

“Treure la gent al carrer amb el Procés va ser la part fàcil; el problema és posar-la a casa una altra vegada”, estima Marcelino Iglesias, expresident d’Aragó..

A Madrid es digereix la victòria devastadora de la popular Isabel Díaz Ayuso mentre es condemna el seu partit per mantenir anys enrere una caixa B amb diner negre que va servir per pagar sobresous, la seu del partit i dopar els processos electorals. Es culpa el passat encara que tots els exalts càrrecs ho neguen, llegeixi’s Aznar, Rajoy i Esperanza Aguirre. Només pagaran alguns.

Però esperonats per aquesta victòria, els populars es veuen cada vegada més a prop de la Moncloa. El gran problema és la credibilitat. El seu argument principal és que Pedro Sánchez té la culpa de tot: abans per declarar l’estat d’alarma per la pandèmia i, ara, tot i que la situació millora, per no declarar-lo. Estrany que Casado no l’acusi de la caiguda del coet xinès desintegrat.

Al PP, tanmateix, no només hi ha Isabel Díaz Ayuso i Pablo Casado. El president gallec, Alberto Núñez Feijóo, reclama d’Espanya i del PP un canvi de cicle polític, més occidental, més europeu. No cal alarmar-se, encara, per recordar que existeix, lleial però crític: per si de cas, que Casado prengui nota.

El Govern de Pedro, mentrestant, ho fia tot a la recuperació econòmica i a la contenció del virus. En els dos fronts li va bé.

Mentre somia amb l’arribada dels fons europeus d’ajuda, gaudeix del relaxament ambiental per la sortida de Pablo Iglesias, que ho tensava tot. Abans que populista, Iglesias era i és pablista.

La seua successora a la vicepresidència, que no al partit, Yolanda Díaz, és més eficaç en la gestió i ferma en les propostes d’esquerra. Fins i tot podria ser més rival de Pedro Sánchez, però falten dos anys per a les eleccions.

I en aquell temps, a la velocitat que va tot, el quadre polític espanyol i el mundial serà ben diferent. Angela Merkel marxa; els Estats Units, amb Biden, han tornat; el poder xinès no deixa de créixer, i la partida política i comercial es desplaça al Pacífic.

Europa, abans central, tendeix a la perifèria del món. I al seu interior, Espanya, amb Alemanya, França i Itàlia, està cridada a ocupar el paper estabilitzador que exercia el Regne Unit.

Sánchez vol fer-ho. Nuñez Feijóo, també.

Això no són batalletes domèstiques.