Millor ser guionista de sèries de TV que polític

Ha passat només un mes des de la nit electoral madrilenya, quan l’exvicepresident Pablo Iglesias va dir “adeu” a la política, i ja es nota la fluixedat en els titulars que diàriament protagonitzava. “Sempre ha existit el dubte de si Pablo Iglesias volia fer la revolució o ser famós i és possible que ni tan sols ell mateix no ho sàpiga”, ha escrit Daniel Gascón.

El cert és que, tot i “desaparegut”, continuen parlant d’ell gairebé diàriament. Ángel Expósito a la COPE es pregunta repetidament “on és Pablo Iglesias”? Uns el situen preparant el seu salt professional als mitjans, en la segona part de la seua vida pública; d’altres van afirmar que era al Perú, encara que després es va desmentir, assessorant el candidat esquerrà Pedro Castillo que es disputa aquests dies la presidència amb Keiko Fujimori, la filla de l’autòcrata.

D’altres assenyalen que, simplement, s’ha pres un descans: família, passejos amb els seus gossos i afartament de sèries de televisió, si li’n queda alguna per veure..

Vaig preguntar fa anys en un sopar distès a la seua antecessora, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, a què es dedicaria quan acabés la seua etapa política, i no va dubtar a afirmar: “A ser guionista de televisió, perquè la realitat de la política per dins és més interessant encara que les trames que ens ensenyen les sèries.” Serveixi aquella resposta de Soraya com a pista del que pot estar tramant ara mateix Pablo Iglesias, fundador de Podem. O de “Vam poder”, com l’anomenen alguns desenganyats.

El cert és que sense Iglesias l’actualitat política espanyola és moixa. El rei Felip VI ha d’estar més tranquil perquè, si no se li ocorria aquell dia cap altra cosa, Pablo arremetia contra la monarquia.

El rei fins i tot va prendre una cervesa divendres en una terrassa de la plaça d’Orient amb Sousa Rebelo, president de la República portuguesa. Venien del Palau Reial d’escenificar la candidatura ibèrica a l’Eurocopa del 2030.

Els ministres del Govern respiren alleujats perquè els consells són menys tensos i ara ells tenen opcions de col·locar algun titular en mitjans, abans gairebé impossible amb el guió habitual: només l’ocurrència diària de Pablo, una mica o gens de Moncloa i la corruptela de torn del PP, encara que sigui vella. La resta, vacunació.

Ara, sense Pablo, Pedro Sánchez llueix més a les notícies, la qual cosa prova que el vicepresident el contraprogramava. La seua hiperactivitat es fa més visible: aquesta setmana ha estat a Líbia introduint empresaris espanyols, en el partit de futbol contra Portugal, acompanyant el primer ministre lusità, en una llarga conversa amb el secretari general de l’OTAN, en una altra amb Pere Aragonès, president de la Generalitat. Res o molt poc de tot això no hauríem sabut si Pablo Iglesias continués en escena.

Però tornarà, no ho dubtin. El seu tall de la cua va oferir la imatge més viral del mes de maig i el silenci de les seues xarxes –abans enviava una mitjana de vuit tuits diaris– és l’avantsala d’una reaparició sonada, amb un altre look, amb una altra professió, però sempre en els titulars. D’instint mediàtic per a això li’n sobra i ara demostra que fins i tot del seu silenci en sap fer notícia. Molt aviat a les seues pantalles. Encara no sabem en quin paper, però sí que es pot garantir que de protagonista en el repartiment.