Més enllà d’insultar, no saben què dir

Quan hi ha crisi econòmica, la ultradreta creix. Quan hi ha tensió política, els estrategs de la provocació surten dels seus refugis. Alguna cosa d’això passa perquè aquesta setmana van reaparèixer, com si estiguessin confabulats, els expresidents Donald Trump i José María Aznar. Alhora, es van superar en l’art de l’agressió verbal portaveus del partit ultradretà Vox i de l’independentisme català.

Trump, encalçat per problemes fiscals a Nova York, va anunciar que viatjarà dimecres a la frontera mexicana per visitar el mur inconclús que ell va promoure, i ho farà amb la idea de desestabilitzar tant com pugui. Biden ha enviat d’urgència la seua vicepresidenta Kamala Harris a El Paso per recordar als inquiets republicans texans que a Washington també pensen en ells. Mentrestant, Aznar, a propòsit dels indults als condemnats per sedició a Catalunya, ha arremès contra l’empresariat i contra l’Església per acceptar la mesura de gràcia concedida pel Govern central i ha llançat aquesta gràfica advertència: “Són dies per apuntar i no oblidar.” Avís a navegants.

Antonio Machado va escriure un poema el 1912 cantat més de mig segle després per Joan Manuel Serrat i que encara s’escolta, retratant l’enfrontament tradicional de dos maneres d’afrontar els problemes nacionals: “Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón.” La Transició democràtica i la modernització del país van arxivar aquelles dos Espanyes, però els dos extrems encara perduren i fan el possible per congelar la convivència pacífica.

L’extrema dreta, que no només nia en el partit Vox, s’ha acreditat com una fàbrica inesgotable d’adjectius desqualificadors al Govern del socialista Pedro Sánchez. En seu parlamentària –per tant amplificant la seua gravetat– s’han escoltat contra el Govern espanyol aquesta setmana epítets com “traïdor”, “covard”, “miserable”, “vilesa moral”, “entelèquia imbècil” i altres floretes.

Tot a compte dels indults a nou polítics catalans que des de la mateixa porta de la presó que abandonaven condicionalment van desqualificar, per insuficient, la mesura de gràcia. Amb to encara pitjor, els partidaris de l’expresident fugit Carles Puigdemont van provar de tancar la pinça sobre Sánchez.

I els CDR (Comitès de Defensa de la República) anuncien una nova concentració per la presència a Barcelona del rei Felip VI, el cap de l’Estat espanyol. Els extrems es realimenten abusant de la paciència de la fastiguejada societat civil.

Tant d’esforç desqualificador mereixeria ser reconegut en uns premis internacionals de nova creació. En la categoria de “presentar alternatives de govern” o de “sortides polítiques viables”, ni la dreta espanyola ultramuntana ni l’independentisme català no aconseguirien reconeixement. Però triomfarien en un apartat d’“innovació desqualificativa”, o alguna cosa així. I, sens dubte, els indultats acapararien els guardons relatius a la “ingratitud manifesta”.

Excitat l’ambient per una premsa madrilenya tan explosiva que, segons Enric Juliana, “cal llegir amb armilla antibales”, reconforten articles com el de l’influent periodista Antoni Puigverd, resident a Girona, zona zero de l’independentisme català: “Fa deu anys que reclamo un gest clar de pacificació. A qui finalment ho fa, no li escatimaré l’aplaudiment, Gràcies, president Sánchez. Per corregir una sentència francament exagerada i per pensar en nosaltres els invisibles. Tenim els músculs i els ànims molt cansats d’intentar separar els que es barallen.” Ja ho deia el poeta, que “ens guardi Déu”.