L'Alt Tribunal és l'oposició al Govern

L’inesperat sisme de ministres de fa uns dies va generar una literatura entretinguda. En no existir cròniques prèvies amb rumors sobre possibles cessaments i nomenaments, els relats conspiradors van venir després. Així, hem llegit peces fantàstiques, farcides de declaracions de polítics de l’oposició que superen la llegenda – bastant real– del temut motorista que el general Franco enviava al domicili d’alguns ministres, de bon matí, amb el cessament. Hi ha cròniques sobre el profund disgust d’alguns cessats ara. Algú potser ho veia venir, però algun altre era a la lluna. Però la decepció personal i familiar deu haver estat equivalent a quan cessaven Franco, Suárez, Gónzalez o Rajoy.

La literatura postsisme narra que el poderós director del gabinet rellevat va demanar al ministeri de Presidència una cosa tan poc creïble com que Sánchez li enviés a dos amics comuns a un sopar per pregar-li que acceptés una cartera ministerial.

Hem llegit retrets sobre la fredor, insinuant maldat, del president per cessar amics i coneguts. ¿Alguna cosa diferent a les ruptures amb companys de l’ànima viatgera com Suárez i Abril Martorell, o Felipe i Guerra, o Aznar i Álvarez Cascos, o Rajoy i García Margallo? Abascal, sempre creatiu intel·lectualment, va anomenar Sánchez “psicòpata”.

Entre el millor, sobresurt l’acusació de Pablo Casado a Pedro Sánchez per nomenar els nous ministres “a dit, a dit, a dit”, segons va repetir. Així ha estat sempre i així ho estableix la Constitució al seu article 100: “Els membres del Govern seran separats i nomenat pel rei a proposta del president.” No consta que per elegir ministres hagin existit mai abans rifes, oposicions o concursos tipus MasterChef, Pasapalabra o formats similars.

Estava l’autodenominada oposició política en aquestes decisives tasques quan va arribar el Tribunal Constitucional i va manar parar.

El més alt Tribunal, per a desconcert general i felicitat del partit ultradretà Vox, va anul·lar el decret d’alarma del 14 de març de l’any 2020 amb el qual es va enfrontar la pandèmia. “Hauria d’haver-se decretat l’estat d’excepció i no l’estat d’alarma”, sentencia el Constitucional per una exigua majoria de la meitat més u.

El Tribunal està tan dividit com el Parlament.

Arriba això la barbaritat de setze mesos després de la seua entrada en vigor. Alta productivitat.

El caos jurídic sembrat és alarmant.

Milers de multes anul·lades, llimbs legals en moltes situacions i alteració de la vida política, que prou agitada està. “Gràcies al decret de l’estat d’alarma es van salvar 450.000 vides”, afirma la nova ministra de Justícia, Pilar Llop.

Tot això succeeix mentre diverses comunitats autònomes proposen tocs de queda, alarmades pel repunt de la pandèmia que amenaça amb una destralada al turisme internacional.

Les autoritats estan atrapades entre la necessitat d’actuar amb energia per tallar l’avanç del virus i aquesta sentència del Constitucional que les intimida per les conseqüències futures de les seues decisions. “La sentència desarma l’estat contra les pandèmies”, diu el vot particular del magistrat del Constitucional Cándido Conde-Pumpido, que va defensar que el decret de l’estat d’alarma era correcte, ja que l’estat d’excepció hauria limitat encara més els drets dels ciutadans.

Però la seua argumentació, compartida per una legió de catedràtics, no va ser escoltada.

.

Decididament, l’oposició al Govern no és al Parlament. L’exerceixen directament uns quants jutges conservadors que no són renovats perquè l’oposició política s’hi nega. Així estem.