El 'fiasco Messi' castiga l'independentisme

Relacionar la paraula declivi amb l’economia catalana va costar a alguns articulistes una pluja d’insults a les aguerrides xarxes socials independentistes. En intensificar el qualificatiu després amb el concepte decadència, va fer créixer la calamarsa digital. Només faltava ara pujar l’esglaó verbal i parlar de fiasco en la gestió econòmica del Barça, entitat tantes vegades descrita com la guardiana, juntament amb el Monestir de Montserrat, de les essències nacionalistes durant la dictadura.

És poc discutible afirmar que el Futbol Club Barcelona corre avui un seriós risc de “declivi” esportiu, de “decadència” econòmica i d’acreditar-se com a “fiasco” de gestió.

Un mirall en el qual fa por mirar-se. L’entitat era exhibida pel procés independentista com a estendard davant del món, però en sobrevenir el risc de fallida –hipòtesi no descartable– el món mira ara el Barça, sí, però amb altres ulls.

Joan Laporta, el reelegit president del Barça, ja no parla sobre el desafiament independentista com solia coquetejar.

S’ha acabat la festa. Ara està atabalat per remuntar una comptabilitat de fallida tècnica.

A sobre, el culpable habitual de tot –el Govern de Madrid– no encaixa en el discurs victimista.

És més: el president en persona del rival històric, el Reial Madrid, Florentino Pérez, és el que actua d’assessor públic de Laporta oferint-li la sortida de la Superlliga europea com a remei per a les finances devastades del barcelonisme. Laporta apareix com a actor secundari en l’opereta esportiva espanyola en què el president madridista és l’estrella rutilant.

Al soci culer li pot semblar una humiliació més: perdre Messi i anar a remolc de les iniciatives econòmiques del Madrid.

A veure com es gestiona emocionalment el caos psicològic de la sortida de Messi i la caiguda del Barça, almenys per un temps, com a mascaró de proa del somni indepe. A l’ampli segment de població que sempre està enfadat amb gairebé tot –la síndrome del “català emprenyat”, segons definició encunyada pel periodista Enric Juliana– només li faltava la sortida de Lionel Messi, a sobre per alinear-se amb el seu rival europeu, el PSG francès. Esgarrifa pensar la depressió que pot provocar Messi al Camp Nou, amb el PSG, liquidant el Barcelona en una eliminatòria de Champions.

Ho veia venir Jaume Giró, ara conseller d’Economia de la Generalitat.

Home fort de les finances a la candidatura de Laporta, es va enfadar quan aquest va tenir seriosos problemes per aconseguir els avals exigits. Va dimitir a temps i poc després va ser seleccionat, se suposa que per l’expresident escapat Carles Puigdemont, per entrar en el govern de Pere Aragonès.

No és que les finances de la Generalitat estiguin gaire millor que les del Barça, per la qual cosa el seu treball serà molt exigent, però almenys Giró ha donat mostres que alguna cosa es mou en la política catalana.

Va sorprendre que assistís al Consell de Política Fiscal i Financera amb els consellers de les altres 16 autonomies d’Espanya. Acabava així amb quatre anys d’absència.

Si cal dialogar i entendre’s, s’actua. “És poc avenç aquest”, s’assenyala. Pot ser. Però si es posa en relació amb el tuit de Laura Borràs, presidenta del Parlament, lamentant que el govern català estigui ajornant deu anys el procés, conclourem que alguna cosa es mou.

I el tema de Messi simplement ho agreuja tot perquè resta eufòria esportiva i singularitat excepcional en l’imaginari col·lectiu, allà on els somnis de triomf futbolístic es confonien per a molts amb les aspiracions sobiranistes.