L’Afganistan serà sinònim de vergonya

El que

està passant en aquest país després de dècades de flagell d’uns i d’altres i, pitjor encara, el que passarà quan els talibans tanquin la fràgil aixeta de sortida de diplomàtics, cooperants i refugiats, crearà un nou sinònim: la paraula Afganistan equivaldrà a vergonya. Lamentable final gestat pels descomunals errors polítics d’algunes potències que han provat de redreçar la situació allà.

El primer error que s’ha comès, segons assenyala el coronel José Luis Calvo en un article publicat a Global Strategy, és que “no es pot intentar transformar una societat primitiva segons paràmetres occidentals (...) No es poden ignorar les etapes que hi va haver entre l’edat mitjana i el segle XXI”.

Els Estats Units porten una seqüència de més de mig segle d’intervencions militars fallides que van deixar com a herència el caos allà on van acudir, llegeixi’s el Vietnam, Síria, Iraq, Líbia o l’Afganistan. I amb un alt tribut de morts de joves de classe baixa amb els marines com a sortida laboral greixada amb patriotisme de màrqueting. I amb un curtterminisme dominant en l’actuació política.

Biden igual passa a la història per una retirada perillosament accelerada per resoldre el problema que havia heretat de Donald Trump, però amb un cost estremidor al país assistit. És veritat, com ha dit Angela Merkel, que gràcies a la intervenció militar estrangera es va aconseguir que l’Afganistan deixés de ser un centre d’irradiació del terrorisme com era el 2001, però en la resta de la missió es va fracassar. Van quedar carreteres, hospitals i escoles però les tancaran els talibans i impediran l’accés a l’educació, especialment a les nenes.

Tristíssim.. Les escenes a l’aeroport de Kabul, únic conducte de fugida, són estremidores. La narració de la ministra de Defensa, Margarita Robles, d’aquesta família evacuada que perd una filla a l’allau humana i ha de deixar-la enrere, és commovedora. La precipitada sortida nocturna dels diplomàtics holandesos sense avisar els seus col·laboradors afganesos, amb els passaports preparats per a ells tancats a l’ambaixada, indigna.

Activa el record dels militars holandesos dels cascos blaus de l’ONU que no van intervenir mentre es procedia a la liquidació de vuit mil musulmans a Srebrenica (Kosovo), la matança més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Cert que eren dos-cents soldats davant 2.000 serbis amb artilleria i que mai van rebre el suport aeri sol·licitat, però van protagonitzar el fiasco més gran de les Nacions Unides en tasques de protecció en conflicte. Per contra, admirable l’ambaixador espanyol Pedro Ferran, i la segona cap, Paula Sánchez Díaz, anunciant que seran els últims a sortir d’allà juntament amb els disset policies dels GEOS que faciliten la tasca d’evacuació.

Un orgull. “És l’evacuació més difícil de la història”, ha dit Biden, mentre The Washington Post reconeix que Espanya juga un paper molt digne i eficaç acollint en primera instància refugiats. .

Les màximes autoritats europees ho van agrair dissabte passat personalment a la base de Torrejón. L’oposició a Pedro Sánchez, no al contrari, encara que això és ja un clàssic. Quin drama haurà de succeir perquè hi hagi aquí una resposta compartida de política d’Estat? Mentrestant, mou fitxa el rei del Marroc, Mohamed VI. Anuncia per sorpresa una etapa de “relació inèdita” amb Espanya. Pot ser reflex del que passa a l’Afganistan. El corrent islàmic corre a gran velocitat pel mapa. Cal enfortir-se. Atents.