Res no és més veloç que la política

En la tecnologia, en la medicina i en la vida mateixa, tot va molt ràpid. Però en política encara més: els vius no poden estar mai tranquils i els morts de vegades ressusciten.

Que li ho diguin a l’expresident Mariano Rajoy, que a meitat de maig del 2018 celebrava feliç amb el seu equip un sopar especial en un hotel de Gran Canària: acabaven d’aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat.

Només quinze dies després ja no era president, enderrocat per una insòlita moció de censura que encimbellaria Pedro Sánchez a la Moncloa. Aquella negra tarda de l’u de juny, Rajoy es va reunir amb els mateixos de les Canàries en un reservat a Madrid en un àpat funeral. Era un divendres. Dimarts següent, al migdia, va presentar la dimissió com a president del Partit Popular i renunciava a la seua acta de diputat. Tret d’accident mortal o desfeta electoral, una sortida tan vertiginosa de la política sembla impossible.

La tarda d’aquell dimarts, al Foro Next Educación, l’expresident José María Aznar havia de presentar el llibre No hay ala oeste en la Moncloa de Javier Zarzalejos. Alguns van pronosticar que Aznar no hi compareixeria. Poc el coneixen.

Em vaig asseure al seu costat a la taula de ponents i em vaig divertir llegint la bateria de titulars escrits a la seua llibreta abans que els emetés. Més que titulars, eren míssils. Més que pronunciar-los, els llançava amb terrabastall.

“Quan jo me’n vaig anar, a Espanya hi havia una dreta i avui en tenim tres”, va disparar contra Mariano. Tan cert com que avui queden només dos dretes i, de vegades, per les seues declaracions, semblen una. La pitjor.

L’11 d’agost passat l’OTAN estimava que el Govern afganès podia resistir els talibans uns tres o quatre mesos. Ni tres mesos, ni tres setmanes. Poc més de tres dies. Va fugir el president Ashraf Ghani i va col·lapsar el fràgil sistema governamental. Va caldre accelerar l’evacuació. Quan algunes forces d’oposició critiquen que per autoritzar-la calia reunir al Congrés, no es comprèn. Són els Parlaments els que han de decidir entrar en una guerra o sortir-ne, però no per a organitzar una retirada o qualsevol operatiu.

A la velocitat que va tot, retenir les decisions en plena crisi per una negociació entre partits, i a sobre explicar-les en públic, no sembla oportú, ni prudent. Cal actuar d’urgència i amb eficàcia, com es va fer. Les enquestes mesuren l’orgull dels espanyols i dels italians, països que van destacar en l’evacuació.

Traient conclusions del fiasco, la Unió Europea creu que és el moment d’avançar cap a un batalló europeu d’intervenció ràpida, al marge de l’OTAN, que té mecanismes més complexos i els Estats Units en l’alt comandament. Atents als moviments del vicepresident Josep Borrell. Des de l’ombra és el que va proposar l’operació Torrejón, amb Espanya com a porta d’entrada europea de l’evacuació a través d’aquesta base aèria propera a Madrid. Les converses entre ministres europeus de Defensa són intenses. Només cal esperar al resultat de les eleccions alemanyes, en les quals tot passar de tot.

El món ja girava ràpid, però sembla que s’ha accelerat més i més: en l’aspecte polític, en l’econòmic i amb el flagell climàtic que va col·locar l’estat de Louisiana, o a la ciutat de Nova York, al nivell d’emergències d’Haití.

Tot és volàtil. Però en la política, encara més.